El que ha passat amb la DANA al País Valencià hauria d’alertar-nos perquè revela un problema creixent de les nostres administracions públiques: la seva degradació per la combinació de la incompetència política i tècnica, en una dinàmica on els problemes de les persones són simplement munició en mans dels partits polítics per fer-se mal els uns als altres.
La tragèdia humana i material provocada per la DANA que va assotar la Comunitat Valenciana l’octubre del 2024 va deixar un rastre de devastació: 227 persones mortes, un desaparegut, barris arrasats per l’aigua i una societat commocionada. Però més enllà de les imatges del desastre, l’episodi ha posat al descobert un problema estructural molt més profund: la ineficàcia de les administracions públiques i una preocupant cadena d’errors polítics, tècnics i de comunicació que ha amplificat la catàstrofe fins a límits insuportables.
Al centre de l’huracà polític hi ha el president de la Generalitat, Carlos Mazón, la gestió del qual ha estat durament qüestionada. En ple desplegament de l’emergència per pluges torrencials, mentre la situació empitjorava hora rere hora, Mazón no estava supervisant la resposta institucional ni coordinant recursos.
Segons les seves pròpies declaracions, va dedicar una part crítica d’aquella jornada a un dinar amb la periodista Maribel Vilaplana, en un intent de convèncer-la per assumir la direcció d’À Punt, la televisió pública valenciana. No era imprescindible que el president estigués físicament a la sala d’operacions, però sí que era fonamental que mostrés control i seguiment directe del drama que es desenvolupava sobre el territori. No ho va fer.
Qui sí que hi havia de ser —i tampoc no ho va estar com calia— era la consellera de Justícia i Interior i màxima responsable de Protecció Civil, Salomé Pradas. La seva gestió ha estat tan nefasta que no només va ser destituïda setmanes després, sinó que actualment està imputada per homicidi i lesions per imprudència.
Pradas va reconèixer davant la jutgessa instructora que no tenia formació ni preparació per al càrrec, i que el seu nomenament va ser una decisió directa de Mazón. Durant les hores crítiques del 29 d’octubre, va intentar sense èxit contactar amb el president mentre el barranc del Pollo es desbordava, arrasant habitatges i causant nombroses víctimes, especialment a Paiporta i altres localitats de l’Horta Sud.
Però els errors garrafals del Consell no esgoten la magnitud del desastre ni han de servir de coartada pel paper jugat pel Govern central, que ha actuat amb una doble irresponsabilitat. D’una banda, ha intentat convertir la tragèdia en una arma electoral, carregant tota la responsabilitat a la Generalitat, adversari polític del PSOE. De l’altra, ha ocultat la seva pròpia negligència. Durant més de sis anys, l’Executiu va paralitzar les obres hidràuliques previstes per prevenir inundacions a la zona. Obres que, si s’haguessin executat, podrien haver evitat moltes de les morts que ara es lamenten.
Després de la tragèdia, l’actitud del Govern va ser d’una mesquinesa notable en la coordinació i el suport. I el més greu: durant la jornada del desastre, el Centre de Coordinació Operativa Integrada (CECOPI), encarregat de dirigir la resposta institucional, no va ser informat del desbordament dels barrancs ni del risc extrem que s’acostava. Així ho va revelar la delegada del Govern al País Valencià, Pilar Bernabé, davant el Jutjat d’Instrucció número 3 de Catarroja. El seu testimoni va deixar clar que al centre neuràlgic de l’emergència es desconeixia l’origen real del perill: les riuades provocades pel desbordament del barranc del Pollo.
La raó d’aquest error crític va ser, segons totes les evidències, la inoperància de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, organisme estatal encarregat de supervisar els cursos d’aigua. No només no va alertar a temps, sinó que probablement ni tan sols comptava amb informació precisa del que estava passant. I aquí es destapa un problema sistèmic: polítics mal preparats, ocupant càrrecs per als quals no tenen formació, i una estructura tècnica incapaç d’oferir dades fiables en temps real.
En una emergència d’aquesta magnitud hi ha dos nivells d’informació clau.
El primer té a veure amb la protecció civil: alertes a la població, mesures preventives, coordinació de recursos. Aquí hi va fallar estrepitosament el govern autonòmic. Però el segon nivell, encara més bàsic, és el que havia de proveir la Confederació: una informació clara, en temps i forma, sobre el risc de desbordaments. Sense aquestes dades, qualsevol estratègia de protecció civil manca de fonament.
Si el CECOPI hagués rebut alertes adequades sobre el desbordament del barranc del Pollo, la resposta hauria estat, si no perfecta, almenys molt més eficaç. Però ni això. El resultat ha estat una tragèdia que evidencia el col·lapse d’un sistema: una administració on els polítics manquen de visió i formació, i els tècnics no estan en condicions de complir amb el seu deure més elemental.
La DANA de València no va ser només una catàstrofe natural. Va ser també —i sobretot— un naufragi institucional. Un avís que, si no es produeix una regeneració profunda de la manera com es governa i es gestiona el públic, les pròximes pluges tornaran a convertir-se en funerals.
Degradació per la combinació de la incompetència política i tècnica, en una dinàmica on els problemes de les persones són simplement munició en mans dels partits polítics per fer-se mal els uns als altres Share on X
