Ens està passant en tots els àmbits, amb els resultats de l’informe PISA, demolidors pel sistema educatiu de Catalunya. Per les cues a la Sanitat. En ocupar els últims llocs en producció d’energies renovables. I ara succeeix amb l’aigua. És un problema de mal govern.
Si s’hagués actuat d’acord amb el que es va preveure després de la sequera del 2018 i el subsegüent pla d’obres, ara no tindríem estat d’emergència. El govern fa veure que sí, que ha fet coses i assenyala el pla especial per a la sequera del 2020, però s’oblida de dir que aquell pla no comportava nous recursos, sinó que el 5 de desembre, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va adjudicar per import de 1.815 milions d’euros la inserció publicitària als mitjans de comunicació per a la campanya de sensibilització dirigida a l’estalvi d’aigua. Però, d’inversió per disposar de més recursos, cap.
S’ha parlat dels plans d’emergència dels municipis i els ha informat favorablement la Generalitat. El que no existeixen són registres acreditats de quin és el percentatge de reducció que s’ha aconseguit aplicant les mesures de cada pla municipal i si s’ha aconseguit que el municipi tingui un consum inferior al que es defineix en el decret sobre la sequera.
La realitat crua i pelada és que s’han vist obligats al final a aplicar l’alerta que no volien i que era prudent haver dut a terme ja al mes de desembre. Ara els hi tremolen les cames esperant que plogui a la primavera perquè la situació està fora de control. Per curar-se en salut diuen que és una sequera única, extraordinària. Depèn de com es miri. El segle XIX en vam tenir una de 30 anys. Aquesta pot començar a resoldre’s d’aquí a uns mesos, si bé tardaria un 1 o 2 en recuperar la normalitat, o bé podem continuar així 1, 2, 3 … anys. I no seria cap fet insòlit en les nostres coordenades mediterrànies. Extraordinari sí, insòlit no.
D’altra banda, l’àrea central, la metropolitana, la part sud de la Costa Brava i Maresme tenen un dèficit estructural que mai ha estat abordat.
El nou invent del govern és reduir el cabal de les aigües de les conques internes sobre les quals té potestat de govern. Si ho fa, cometrà un desastre ecològic, perquè els nostres rius, fràgils com tots els mediterranis, tocats per la sequera, no suportarien que encara es reduís més l’aigua que per ells passa. Es faria un dany de difícil recuperació al seu sistema ecològic i a les seves aigües freàtiques.
Vivim sota un absurd acceptat. Catalunya és una unitat política, i a partir d’aquesta lògica hem connectat conques fins a extrems excessius en un cas, el del Ter. Se li ha detret tota l’aigua que s’ha pogut per alimentar l’àrea metropolitana de Barcelona. Ara això ja no és possible. La pregunta és per què no actuem amb el mateix criteri amb la part de l’Ebre que forma part també de Catalunya? Per què el Ter sí i l’Ebre no? Perquè en els dos casos, hi hauria un transport d’aigua d’una conca a l’altra.
La resposta és administrativa, i també de política local.
Administrativament, perquè pertany a la confederació de l’Ebre, on Catalunya és només una part. Políticament, perquè els habitants de la part catalana de l’Ebre no en volen ni sentir-ne a parlar que els hi treguin aigua. És la legítima reacció d’unes comarques que es consideren, amb raó, postergades en la política que es fa des de la Generalitat.
Però la realitat és que de sempre la concepció de la política hidrològica de Catalunya ha estat la interconnexió de conques per cercar els millors equilibris. Ara mateix els tres col·legis d’enginyers (els de camins, els industrials, els agrònoms) i el col·legi d’economistes han tornat a plantejar la qüestió. Ha estat negada en rotund per la Generalitat perquè considera que l’obra estaria acabada el 2025 i no és una solució per a avui.
Aquest tipus de resposta demostra la visió de vol gallinaci del govern català. Primer, perquè no és cert que calgués esperar 2 anys amb una obra d’urgència. Una primera dotació podria arribar a final d’enguany, però és que, d’altra banda, les obres hidràuliques no es poden pensar a curt termini sinó que han de tenir un horitzó de dècades per ser eficaces. I aquest és el mal d’Aragonès i els seus, que viu de la mà dels assessors i la portada al Telenotícies de l’endemà.
Es diu raonablement, que portar aigua de l’Ebre a Barcelona, com s’ha fet amb el Ter, és continuar primant els desequilibris territorials. No hauria de ser així si Catalunya disposés d’un bon pla de desenvolupament territorial i efectués les inversions necessàries a les terres de l’Ebre per facilitar el desenvolupament dels seus recursos i afavorir el creixement de la seva població.
Però, això també és pensar en uns termes globals que queden fora del tactisme continuat que marca la política avui en dia. I és que en realitat, es pot portar aigua de l’Ebre sense detreure ni un sol litre del seu cabal.
D’aigua n’hi ha, el que no hi ha són bons polítics (II)
Loading ...
