L’estrena de Cronos, el thriller de Fernando González Molina sobre els atemptats del 17-A, torna a obrir una ferida que Catalunya no ha acabat de pensar. La pel·lícula reconstrueix amb respecte l’operatiu policial desencadenat després de la massacre de Barcelona i Cambrils: setze persones assassinades i 137 ferides. Però la seva aportació més valuosa no és només recordar els fets. És retornar-nos la pregunta que va desconcertar Ripoll i Catalunya.
Com podien haver participat en aquella matança uns joves d’origen marroquí, crescuts en una vila catalana, escolaritzats, amb feina, que parlaven la llengua del país i participaven en la vida local? No responien a la imatge tranquil·litzadora del marginat absolut, sense vincles ni futur. Eren, almenys exteriorment, nois normals. Per això el cas continua inquietant.
La primera explicació sosté que aquella integració era només aparent. Podien parlar català, treballar i participar en les festes, però no sentir-se plenament membres de la comunitat. Petits episodis de rebuig —no entrar en una discoteca pel seu aspecte, tenir dificultats per relacionar-se amb noies autòctones o percebre que sempre serien considerats estrangers— haurien anat sedimentant una identitat ferida. Hi hauria hagut integració funcional, però no inclusió.
Aquesta explicació conté una part de veritat que no s’ha de menystenir. La discriminació existeix, la humiliació pot alimentar el ressentiment i una societat ha de procurar que ningú visqui a la intempèrie. Però és una resposta insuficient. Milers de persones pateixen rebuig, precarietat o fracàs afectiu i no es converteixen en assassins. La immensa majoria dels musulmans catalans no abraça el gihadisme. Tampoc no existeix un perfil social únic que permeti anticipar la radicalització.
Els joves de Ripoll disposaven, a més, d’unes condicions objectives millors que molts menors marroquins arribats posteriorment a Catalunya sense família, sense xarxa i sense una perspectiva clara de futur. Si ni la integració visible ni l’exclusió percebuda expliquen per si soles el pas al terrorisme, cal formular la següent pregunta: com van arribar a considerar bo assassinar els seus conciutadans i morir mentre ho feien?
Aquí entrem en el terreny que bona part de les anàlisis evita: la idea de bé que una persona ha configurat. La radicalització no consisteix només a acumular greuges. Consisteix a alterar la jerarquia moral fins que el veí es converteix en enemic; l’innocent, en objectiu legítim; el crim, en deure, i la mort, en premi. Sense aquesta inversió del bé i del mal, el ressentiment no es transforma en matança.
Tota educació necessita un telos. El terme grec designa la finalitat que ordena els actes i dona sentit a la vida. Educar no és només transmetre competències per trobar feina, parlar una llengua o complir unes normes. És ensenyar per què unes accions són bones i unes altres intolerables. Quan família, escola i comunitat renuncien a proposar un bé compartit, el buit no queda buit: l’ocupen la tribu, la secta digital, la ideologia totalitària o el predicador de l’odi.
La nostra societat proclama la dignitat humana, però n’afebleix el fonament quan condiciona el valor de la vida a l’autonomia, la utilitat, el desig o l’estadi de desenvolupament. L’ésser humà no pot valer més o menys segons si ha nascut, si és dependent, si està greument malalt, si pensa com nosaltres o si professa una altra fe. Això no significa que l’avortament o l’eutanàsia causin terrorisme; seria una simplificació absurda. Significa que una cultura que multiplica les excepcions té més dificultats per transmetre un principi universal: cap vida humana innocent no pot ser convertida en instrument ni declarada prescindible.
Aquí el cristianisme ofereix una aportació important, com a fe i com a cultura pública. Afirma que la dignitat no la concedeixen l’Estat, el grup, la raça, la religió ni la utilitat, sinó que pertany a tota persona pel fet de ser humana. I estén el manament d’estimar fins a l’estranger i l’enemic. Els cristians han traït moltes vegades aquest principi, però la traïció pot ser jutjada precisament perquè el principi existeix.
Això no autoritza cap condemna indiscriminada de l’islam. La gran majoria dels musulmans rebutja el terrorisme. Però tampoc no podem amagar que la cèl·lula va ser adoctrinada per un imam en una lectura gihadista que dividia el món entre fidels i enemics i concedia una justificació sagrada a l’assassinat. Una política d’integració que compta cursos, contractes i activitats, però es nega a examinar les idees morals i religioses que es transmeten, conserva un punt cec perillós.
La lliçó del 17-A és que integrar no significa només adaptar-se exteriorment, sinó incorporar-se a un ordre moral compartit. Necessitem inclusió, vigilància i oportunitats, però sobretot famílies, escoles i comunitats capaces d’educar en el bé. Cronos ens retorna la pregunta. La resposta és incòmoda: no hi ha integració sòlida sense telos, ni telos sense una idea de bé, ni bé comú si la vida humana deixa de ser inviolable.
El 17-A no només ens pregunta per què es van radicalitzar. Ens pregunta què entenem per integrar. Cronos reobre el debat. #Cronos #17-A Share on X
