A l’antiga Roma, els idus marcaven la meitat del mes, una data de referència dins del calendari. Aquesta etimologia llatina, tan aliena avui a la nostra pressa, divideix el temps en fites i ens obliga a pensar-ho d’una altra manera.
Aquesta metàfora dels “idus de gener” serveix aquí per anomenar un període funest en què s’han concentrat diverses catàstrofes que retraten amb cruesa l’estat de l’Espanya contemporània. El que va passar els dies posteriors a mitjans de gener -el col·lapse del transport a Catalunya, l’accident ferroviari d’Adamuz i la reacció política posterior- no són fets aïllats, sinó símptomes d’una decadència més profunda.
Caos ferroviari a Catalunya: vaga i col·lapse
Els fets es van precipitar després d’unes pluges torrencials que van tensionar la xarxa ferroviària de Rodalies. La nit del 21 de gener, un mur de contenció de l’autopista AP-7 es va desplomar sobre un tren de la línia R4 a Gelida, i va provocar la mort d’un maquinista en pràctiques i 37 ferits. Aquell accident va desencadenar la suspensió total del servei ferroviari per garantir la seguretat de la xarxa.
El fet no és menor, perquè la pluja en aquesta part del territori, l’Anoia, va ser plenament normal, i el mur era responsabilitat del Ministeri per partida doble, ja que en depenen tant l’AP-7 com el ferrocarril. En aquest cas, a la defectuosa conservació s’hi afegeix una altra causa: l’evident mancança de criteri i de prioritats en la gestió de les infraestructures crítiques. Si hi havia un mur que mai no havia d’haver caigut, era precisament aquest.
L’endemà, malgrat que no es va convocar oficialment una vaga, els maquinistes es van negar a treballar al·legant manca de garanties. Només sis dels 140 treballadors previstos van acudir al seu lloc, cosa que va sumir Catalunya en un caos de mobilitat sense precedents. Durant dos dies no va circular cap tren, i únicament es va restablir de manera simbòlica la línia R2 Nord, després d’una verificació extraordinària de la infraestructura.
La paràlisi no va ser casual: un grup reduït de maquinistes d’un únic sindicat va decidir imposar la seva llei a vuit milions d’habitants. Sense previ avís ni serveis mínims, van aturar el pols d’una regió que depèn del ferrocarril com a columna vertebral econòmica. La Generalitat, en mans del president Salvador Illa des d’agost del 2024, va optar per negociar i cedir, acceptant que els conductors participessin en la inspecció de totes les línies abans de reprendre la circulació. Renfe tampoc no va oferir alternatives i va assumir passivament la decisió.
El resultat va ser una vaga encoberta que va col·lapsar les carreteres, va obligar a ampliar per llei les hores de conducció dels transportistes i va convertir cada desplaçament en una autèntica odissea. L’AP-7, ja saturada en condicions normals, va estar tancada diversos dies per risc d’enfonsament. Catalunya no té infraestructures alternatives: quan es paralitzen els trens i es talla l’AP-7, tot el territori queda segrestat.
L’engany del traspàs de Rodalies i la gestió d’infraestructures
La vaga va treure a la llum un engany previ: el Govern espanyol va traspassar Rodalies a la Generalitat, però es va tractar d’un fals traspàs, ja que no gestiona ni els ferrocarrils ni la infraestructura. Va ser un muntatge de cara a la galeria entre el Govern espanyol i el govern d’ERC, quan aquesta formació governava la Generalitat, que es va magnificar amb la creació d’una empresa mixta que seguia formant part de Renfe. Tot això va passar perquè els maquinistes es van negar a dependre de la Generalitat i van amenaçar amb vagues a tot Espanya.
La rectificació del Govern de Sánchez va ser rotunda, i la Generalitat, ja governada pels socialistes, va acceptar el menyscapte amb grans elogis. Va canviar alguna cosa perquè res no canviés. Els usuaris van ser enganyats amb promeses buides, mentre la infraestructura va continuar gestionada de forma pèssima.
La Generalitat va pactar amb un únic sindicat que, en cas de mal temps, els trens podrien romandre aparcats, sense definir quines condicions constituïen realment aquest “mal temps”, mentre que conductors d’autobusos i vehicles privats es veien obligats a arriscar-se a la carretera. Es tracta d’un abús de poder que atorga a uns quants treballadors la capacitat de paralitzar un país sencer, i que evidencia la renúncia del Govern a exercir la seva autoritat.
En realitat, el col·lapse de Catalunya no obeeix només a un dèficit d’inversió i manteniment —que també—, sinó que expressa una absència irresponsable de previsió, planificació, coordinació, execució, informació i servei, a la qual se suma una perillosa deixadesa absoluta d’autoritat per part del Govern d’Illa. És el sistema sencer el que s’ha enfonsat estrepitosament i ha provocat patiment i greus perjudicis econòmics que van molt més enllà dels dies —inclòs el cap de setmana— d’afectació directa.
Conseqüències econòmiques i socials del col·lapse
Els dies sense trens han suposat un cop directe al teixit productiu català. Empreses i comerços no van poder rebre els seus empleats, els lliuraments es van endarrerir i el cost econòmic va ser extraordinari, també pel seu efecte indirecte. Per evitar un col·lapse més gran, el Govern va ampliar la jornada legal de conducció dels camioners de nou a onze hores, incrementant la fatiga i el risc d’accidents.
La ciutadania es va trobar segrestada pels interessos d’un grup de pressió, mentre els governs carregaven sobre el ciutadà corrent els costos de la crisi. El patiment de centenars de milers de persones no va ser causat únicament per la manca de trens, sinó per l’absència de mitjans alternatius i una informació contradictòria o inexistent. Aquesta manca de capacitat a tots els nivells deixa assenyalat el Govern d’Illa i els responsables de Renfe i Adif a Catalunya.
La política s’ha convertit en l’art de traslladar a la gent comuna els dèficits de la mala gestió pública, com ha passat amb les ocupacions d’habitatges, la congestió crònica de l’AP-7 i ara amb l’aeroport de Barcelona, on es va adoptar la mesura absurda de restringir l’accés a la Terminal a només dues portes per evitar que persones sense llar dormissin allà. La conseqüència han estat llarguíssimes cues a la intempèrie, més inseguretat i pèrdua de vols. Cap partit no ha alçat la veu en defensa del ciutadà, que ha pagat amb el temps i la dignitat.
Si tot això succeeix sense grans catàstrofes pel mig, quina serà la llosa que dipositin sobre nosaltres si algun dia passa alguna cosa veritablement greu?
Si estàs interessat a construir respostes viables, participa en la I Conferència Cívica per a la Regeneració Política que organitza Converses a Catalunya juntament amb la Fundació pel Desenvolupament Humà i Social i que tindrà lloc a Barcelona, el dissabte 14 de febrer al matí.
Si vols participar o rebre més informació sobre la I Conferència Cívica per a la Regeneració Política, pots adreçar-te al correu de contacte: info@fundsocial.org
Quan cauen els trens i es talla l'AP7 Catalunya queda literalment segrestada. #Infraestructures #AP7 Share on X
