A l’inici d’aquest segle el PIB de Catalunya representava el 18,9% de l’espanyol. I el de Madrid quedava clarament per sota, amb el 17,7%. El 2021 Madrid representava el 19,5%, és a dir, ha crescut 1,8 punts percentuals en el que va de segle i Catalunya ha assolit el 19%, per tant, ha augmentat una migrada dècima.
La Comunitat de Madrid manté un creixement ininterromput, mentre que Catalunya està estancada des de fa 2 dècades. I estancament en realitat vol dir perdre posicions, perquè significa que altres CCAA creixen més. Aquesta situació es manifesta en tots els ordres.
Per exemple, en un tan sensible com la sanitat. Catalunya té el dubtós honor de ser l’autonomia de la qual marxen més metges cap a altres indrets d’Espanya. Entre les 8 primeres províncies amb una major pèrdua de professionals de la medicina en relació amb el total de que disposen, hi ha les 4 catalanes. Lleida, en primer lloc, Tarragona, en segon, en sisè Girona i en vuitè lloc, Barcelona. Aquesta és a més la que en termes absoluts i amb molta diferència perd més metges: 2.047. El resultat és que dels 7.000 aproximadament metges que han canviat de comunitat, segons el Consell Generals dels Col·legis Oficials de Metges, el 67% corresponen a Catalunya. És clar que presentem dèficits, si no sabem retenir el nostre capital mèdic.
Expliquem molt les nostres excel·lències en aquest àmbit que són certes, però al mateix temps la sanitat pública es descapitalitza d’allò que és més decisiu, el coneixement humà, a passes accelerades.
O el que passa amb el nostre malmès sector industrial en el qual continua la davallada. Al final de tantes voltes l’activitat que substitueix la planta de Nissan només assolirà recol·locar la meitat de la plantilla. El fracàs de la gestió pública és notori. No s’ha sabut o pogut salvar aquest important àmbit, el del sector de l’automòbil un dels puntals de la nostra industrialització.
Per acabar-ho d’adobar, el futur de Seat com a marca a mitjà termini és més aviat negre i previsiblement Cupra acabarà fagocitant-la, amb el que representarà de reducció important de llocs de treball. Ara mateix la petroquímica de Tarragona ha alertat sobre el possible tancament de plantes el 2023 i, aquesta és l’altra gran pota, amb l’automòbi,l de la indústria catalana. Aquest estat de coses hauria d’haver generat una alarma generalitzada i la constitució d’una comissió d’emergència al govern, però tot està succeint amb la més gran de les indiferències.
Ni tan sols anem bé amb allò que forma part del discurs teòric del govern, les energies alternatives, on estem a la cua d’Espanya. I només ens salva una mica, només una mica, les instal·lacions d’autoconsum. El 75,5% de les noves autoritzacions en aquest àmbit són de menys de 5 quilowatts. Una vegada més el minifundi. Per assolir l’objectiu previst per al 2030 Catalunya hauria de multiplicar per ¡33! el seu actual potencial d’energies alternatives.
Mentrestant el govern es dedica a una de les seves pràctiques més estimades, la d’apujar impostos malgrat que ja són en conjunt els més elevats de totes les CCAA. Ara tornarà a apujar l’impost del patrimoni, creant un nou tram a partir dels 20 milions, i ho farà sense esperar a la llei de pressupostos. Es veu que hi ha pressa.
I per si no n’hi hagués prou l’única estructura d’estat digna d’aquest nom, la policia autonòmica, continua vivint una crisi contínua sota la dissortada gestió del conseller Elena absolutament empresonat per les posicions més radicals d’un sector d’ERC, de la CUP i dels comuns. Elena ha confós la seguretat de Catalunya amb el nombre de dones policies que hi ha d’haver al cos. És un exemple més de com entenen l’abordatge dels problemes del país la gent que ens governa.
Loading ...
