Covid Catalunya: tard i malament

Que la primera comunitat autònoma d’Espanya receptora de turisme sigui alhora la més destacada per la gran afectació de la pandèmia en ple mes de juliol, ja ho diu tot: tard i malament, perquè amb 850 casos per cada 100.000 habitants en 14 dies, és a dir 8,5 persones contagiades per cada 1.000, una xifra que s’aproxima a l’1%, és realment una magnitud de catàstrofe només pal·liada perquè les seves conseqüències crítiques sobre la salut queden molt atenuades per la vacuna. Però això no significa que sanitàriament i econòmicament l’impacte no sigui gran.

Ara, tard, el govern ha decidit que es tanquin els locals a les 0:30 hores i ho fa 48 hores després d’haver celebrat el gran esdeveniment del Cruïlla, un festival musical que ha aplegat 25.000 persones amb la complaença de les autoritats. Tancar a les 0:30 serveix de molt poc perquè el problema número u són els massius botellots que s’han posat de moda a Catalunya i que naturalment no queden afectats per aquesta mesura.

L’altra que s’adopta, és també d’un efecte molt limitat: no es podran reunir més de 10 persones fora o dins de casa. I qui controla les reunions familiars? És absurd.

Mentre el País Valencià ja practica un altre cop el toc de queda entre l’1 de la matinada i les 6 del matí, Aragonès anuncia que encarrega un estudi per veure si ha de tornar el confinament nocturn. Li tremolen les cames perquè no cal cap estudi, sinó senzillament que el gabinet jurídic central fonamenti la mesura, l’enviï al jutjat i intentar que aquest l’aprovi.

El nou govern de Catalunya ha xocat d’entrada amb la paret de la Covid i demostra que no té decisió davant els poders fàctics per vetllar per la salut dels seus ciutadans. Segurament ho argumenta en nom de l’economia, però és que l’impacte econòmic negatiu és gran i es multiplica amb aquesta inacció política. D’una banda havent liquidat el mes de juliol de la temporada turística i quedant en suspens el mes d’agost que ja està molt tocat. Això voldrà dir tancaments d’empreses quan passi la temporada i el descens d’un parell d’esglaons més en la crisi a la ciutat de Barcelona.

D’altra banda, existeix un cost real i que no es comptabilitza mai, malgrat que ara ja en coneixem la seva dimensió. Es tracta de l’absentisme laboral causat per les seqüeles de la pandèmia i els seus efectes col·laterals. El 2020 segons, ADECCO Institut, es van perdre 36.900 milions d’euros, un impacte brutal sobre la productivitat de les empreses. Doncs bé, l’agudització de la Covid a Catalunya té aquest tipus de conseqüències; persones que amb símptomes més o menys lleus no van a treballar durant uns dies o bé d’altres que es veuen obligats a confinar-se perquè han entrat en contacte amb un portador del SARS-CoV-2.

Josep Maria Argimon, que realment està fracassant en la seva gestió, envia missatges de responsabilització a la ciutadania, però el millor missatge per fer responsable són mesures clares i contundents per reduir la propagació. I la veritat és que la dinàmica funciona en sentit totalment contrari. Amb els CAPs desbordats s’ha prescindit del control de casos, del seu seguiment i per tant de l’efectivitat de les quarantenes, i això ho perceben milers i milers de llars cada dia i genera una sensació entre el “campi qui pugui”, i aquí no ens fan cas. Tot el contrari de la cultura social que les autoritats sanitàries haurien de generar. Hi ha un clar dèficit de concepció política de com afrontar aquesta nova onada, repetint així d’una manera incomprensible els errors de totes les anteriors.

A tot això se li suma un element inquietant: què significa que els sanitaris que ja fa mesos que van ser vacunats estiguin emmalaltint a causa dels contagis? O simplement siguin portadors encara que ells no perceben cap símptoma? Tots ells van ser vacunats el gener, per tant el recorregut en el temps és breu. Es diu també que la causa principal és que són contagiats pels fills a casa seva. D’acord, però la conclusió de tot plegat quina és? Significa que els vacunats són transmissors de la malaltia? Cal donar informació clara i concreta a la població, perquè, si no, és impossible que aquesta es comporti de manera responsable.

També és preocupant, ho diu sanitat, el nombre de persones que ingressen al sistema hospitalari amb pauta completa de vacunació: dels 115 últims ingressats, 15 havien estat vacunats amb dues dosis. Això és bastant més del 10% i apunta un altre potencial, que no segur, factor crític. Si el 10% dels vacunats tenen necessitat, si contrauen la malaltia, d’ingressar a l’hospital, vol dir que estem lluny d’haver superat els problemes. Si a aquest fet se li afegeix que ara necessitem arribar al 100% de la població vacunada amb pauta completa per assolir la immunitat de grup, donada la capacitat més gran de transmissió de la variant delta, tenim davant nostre un panorama complex i que no es resoldrà, tal com ens va dir Sánchez, a finals d’agost quan el 70% estigués vacunat.

I és que a la base del problema hi ha una vegada més la irresponsabilitat del govern espanyol i el vici irrefrenable de Sánchez de voler sortir a donar bones notícies quan no hi ha base suficient per fer-ho. Ja vam pagar les conseqüències amb la segona onada quan el president del govern va sortir dient que havíem superat el problema i que entràvem a la “nova normalitat” i que calia gaudir de la vida. Lloables propòsits que ens van portar al desastre. I ara ha tornat a succeir presentant la no obligatorietat de les mascaretes al carrer amb un to i forma triomfalista, com si la Covid ja fos un problema superat.

D’altra banda, no haver legislat una llei sanitària per lluitar contra la Covid crea el caos en les comunitats autònomes, que depenen dels criteris de la justícia per aplicar determinades mesures. No existeix un plantejament homogeni per afrontar els nivells equivalents de contagis i, en definitiva, no hi ha cap mena de governança sobre una malaltia tan greu. Per què el govern espanyol no ha volgut fer una llei d’aquest tipus, quan ell mateix en reconeixia la necessitat a l’octubre de l’any passat, és un d’aquells fets incomprensibles, que en últim terme assenyalen que Espanya i Catalunya ensopeguen una vegada i una altra amb la mateixa pedra sense que es produeixi cap mena d’aprenentatge.

 Loading ...