La mesura que ha adoptat el govern és propicia a un fals debat en què res no s’aclareix i tots perdem entre “bonistes” i “xenòfobs” , entre posicions extremes. L’única manera d’evitar-ho és establint un diagnòstic basat en la realitat, que no és tan difícil
Marc general i naturalesa de la mesura
La decisió del Govern espanyol de regularitzar de forma extraordinària al voltant de 500.000 persones en situació administrativa irregular, mitjançant decret i sense debat parlamentari, constitueix una de les intervencions més rellevants en política migratòria des del 2005. No es tracta d’una mesura marginal ni conjuntural: afecta un volum de població equivalent a més de l’1% de la força laboral i té implicacions institucionals, econòmiques, socials i demogràfiques de llarg abast.
Des del punt de vista analític, convé separar tres plans que sovint es confonen al debat públic:
- la legitimitat institucional del procediment,
- els efectes micro i macroeconòmics,
- la dinàmica estructural de la immigració irregular.
Només distingint-los és possible avaluar la mesura amb rigor.
Valoració institucional: regularitzar per decret i evitar el Congrés
Des d’una perspectiva estrictament constitucional, l’ús del Reial decret és legal. No obstant això, no és institucionalment neutre.
Regularitzar mig milió de persones:
- altera el mercat de treball,
- modifica la base de cotitzants,
- genera drets socials futurs,
- té efectes distributius clars (guanyadors i perdedors).
Tot això són matèries pròpies del debat parlamentari, no d’una decisió reglamentària. Eludir el Congrés evita:
- la comparació sistemàtica de costos i beneficis,
- l’exigència de memòria econòmica,
- la rendició de comptes sobre impactes territorials (habitatge, sanitat, educació).
Des de la ciència política i l’economia institucional això debilita la qualitat deliberativa de la política pública i reforça la percepció que la immigració es gestiona com a variable tàctica, no com a política d’Estat. El cost no és només polític: és menor capacitat de correcció ex-ante d’errors de disseny.
Per què ara sí si és una mesura que inicialment és fruit d’una Iniciativa Legislativa Popular, que dorm el somni dels justos al Congrés des de fa anys?
Precisament el més lògic hauria estat donar-li tràmit, i més donat el suport massiu de la ILP i obrir el debat Parlamentari. La raó d’oportunitat de Sánchez de fer-ho per una via d’urgència innecessària no és només congraciar-se amb Podem i facilitar que accepti l’acord de traspassar les competències en immigració a Catalunya, que exigeix Junts. Hi ha una altra causa espúria. La polèmica sobre la mesura amagarà el debat sobre la degradació del ferrocarril i el col·lapse català.
Dimensió humana: el cercle viciós de la irregularitat
Des del punt de vista microeconòmic i social, la literatura és clara: la irregularitat genera un equilibri pervers.
L’immigrant irregular:
- no pot treballar legalment sense papers,
- no pot regularitzar-se sense contracte,
- no pot llogar habitatge formal,
- queda atrapat en economia submergida i precarietat residencial.
Aquest cercle viciós no és accidental, sinó estructural. La regularització el trenca de manera immediata i té efectes positius ben documentats:
- reducció de l’explotació laboral,
- augment de la mobilitat ocupacional,
- major inversió en capital humà,
- integració cívica i fiscal.
Des d’aquest punt de vista, la regularització està sòlidament avalada per l’evidència empírica. No és un gest simbòlic, sinó una correcció d’una disfunció administrativa persistent.
Al mateix temps, el que cal qüestionar és la legislació i la pràctica política espanyola que permet situacions tan perverses per a les persones. Regularitzar no n’hi ha prou, perquè al mateix temps s’està acumulant una altra bossa d’irregulars que en aquest moment ja supera les 300.000 persones. Per això, una nova regularització, després de tants anys de l’última, hauria de venir acompanyada d’una altra legislació i pràctica, menys complaent amb les entrades irregulars, més garantista per als immigrants que arriben acollits a la llei i amb més mitjans per a la seva integració i per a l’expulsió dels irregulars.
D’altra banda, Espanya no pot ni ha de fer una política en aquest àmbit diferent de la de la Unió Europea, perquè és perjudicial per a la cohesió del conjunt i suïcida per a Espanya, amb la seva actual pràctica de portes obertes a la immigració massiva, creant a més incentius perquè vinguin (les mateixes regularitzacions periòdiques, la no expulsió, el fet de ser porta d’entrada a una UE molt més tancada). La mesura actual, malgrat contenir factors positius importants i ser humanament necessària, resulta defectuosa per incomplerta i improvisada, i augmentarà el cost econòmic, social i polític que està generant la immigració.
Impacte econòmic a curt termini: el que sí que funciona
Aflorament fiscal i cotitzacions
L’evidència acadèmica (Espanya 2005, Itàlia 2002, EUA – regularitzacions parcials) mostra que la regularització:
- incrementa immediatament les cotitzacions a la Seguretat Social,
- augmenta la recaptació per IRPF,
- redueix l’ocupació completament informal.
Això és indiscutible. La regularització millora el balanç fiscal a curt termini perquè converteix treballadors “invisibles” en contribuents.
PIB: creixement extensiu, no intensiu
La mesura augmenta el PIB, però convé precisar com:
- més hores treballades,
- més ocupació formal,
- més consum declarat.
No augmenta la productivitat mitjana de l’economia. És creixement per quantitat de treball, no per eficiència. Això no és negatiu en si mateix, però no resol els problemes estructurals del model productiu espanyol.
Els costos que solen amagar-se. Impacte sobre el mercat salarial
La literatura és clara i força ideològica:
- l’efecte agregat sobre els salaris mitjans és petit,
- però sí que existeixen efectes negatius concentrats.
Els principals perdedors potencials:
- treballadors natius poc qualificats. Això afectaria, per exemple, aquells que només disposen de l’ESO com a nivell d’estudis, i també pressionaria a l’alça l’atur dels joves menys qualificats, que ja és molt elevat a Espanya,
- immigrants ja regularitzats en els trams salarials baixos.
En legalitzar mà d’obra abans informal, augmenten els costos laborals i es produeix:
- substitució d’ocupació poc productiva,
- pressió competitiva en sectors intensius en treball (hostaleria, cures, agricultura).
Això no invalida la regularització, però exigeix polítiques compensatòries que no estan previstes.
Seguretat Social: alleujament avui, compromís demà
Aquí l’anàlisi ha de ser fred.
Curt termini:
Més cotitzants joves → millora transitòria del balanç financer.
Mitjà i llarg termini:
Aquests cotitzants:
- generaran drets de pensió,
- ho faran des de bases salarials baixes,
- en un sistema ja estructuralment deficitari.
La regularització no empitjora el problema, però tampoc no el soluciona. Si no hi ha augment de productivitat ni carreres laborals estables, l’efecte net a llarg termini és limitat i pot ser negatiu. El balanç generacional per a tots aquells regularitzats que no assoleixin uns ingressos mitjans de 25.000 euros anuals en valor monetari actual, serà receptor net de les prestacions de l’estat; estan subvencionats amb els impostos de la resta de ciutadans.
Aquest fet tenia una menor incidència sense regularització perquè el seu accés als beneficis de l’estat del benestar era molt més limitat, la qual cosa era poc humana. És un cercle viciós que exigeix claredat i debat públic, perquè la regularització implica una solidaritat forçada que el govern no pot imposar sense més, entre altres coses perquè els membres de l’elit, i ells ho són, estan a cobert de les seves conseqüències. Això deslegitima encara més la via del Decret Llei sense tramitació parlamentària.
Pressió sobre l’habitatge i els serveis públics
Aquest és un dels punts més subestimats.
Tot i que els immigrants ja resideixen a Espanya, la regularització:
- formalitza la demanda d’habitatge,
- visibilitza necessitats abans ocultes,
- incrementa la competència pels lloguers barats.
En un mercat ja en crisi, especialment a les àrees metropolitanes, l’efecte no és nul. No perquè “en vinguin més”, sinó perquè entren plenament en el mercat formal.
El mateix passa amb:
- serveis socials,
- sanitat primària,
- educació obligatòria.
L’absència de pressupost específic d’integració és una feblesa seriosa del disseny de la mesura.
El problema estructural: irregularitat persistent i efecte crida
Després de la regularització:
- quedaran al voltant de 300.000–350.000 persones irregulars,
- en un context on la irregularitat ha crescut en unes 800.000 persones en vuit anys.
L’evidència empírica no confirma un efecte crida automàtic, però sí que mostra una altra cosa més preocupant:
Sense vies legals suficients i àgils, la irregularitat es reprodueix.
La regularització no tanca el sistema, només neteja parcialment l’estoc acumulat. Sense reformes:
- del sistema de visats laborals,
- de l’asil,
- de l’arrelament administratiu,
la bossa irregular tornarà a créixer.
Diagnòstic final
El que la regularització sí que és:
- una mesura humanament necessària,
- econòmicament raonable a curt termini,
- eficaç per reduir explotació i economia submergida.
El que no és:
- una solució estructural,
- una política de productivitat,
- una resposta integral al col·lapse del model migratori.
El problema principal
No és la regularització en si, sinó:
- el seu aïllament,
- la seva aprovació sense debat,
- l’absència de polítiques complementàries.
Espanya torna a créixer a base de suor, no de productivitat, i utilitza la regularització com a pedaç recurrent. Funciona, però no transforma.
I el que potser és més greu: castiga els grups socials més febles —demandants d’habitatge de baixos ingressos, població immigrant ja assentada i regular, treballadors joves amb menys nivell de formació i, en general, tota la població amb un nivell equivalent a l’ESO. Continua dopant les grans empreses de sectors de baixa productivitat, com el turístic, perquè inverteixin en productivitat en lloc de gastar en mà d’obra, tot el contrari del que la nostra economia necessita.
Regularitzar 500.000 persones no és “bonisme” ni “xenofòbia”: és economia política. El problema és fer-ho sense debat ni reformes estructurals. #Immigració #Regularització Share on X
Loading ...
