El futur es torna tèrbol quan pensem que només podrem recuperar la normalitat quan es trobi una vacuna efectiva i s’hagi aplicat massivament, o bé fins que, de forma natural – i perillosa- el 60 o 70 per cent de la població s’hagi immunitzat. En tots dos casos, a més amb el dubte, gens menor, del temps que pot durar la immunitat, i la capacitat de mutar en termes significatius de la Covid-19. Tot això que és públic i notori ens condueix a finals del 2021, fins i tot més enllà.
Però hi ha un altre camí molt més accessible i gens incompatible amb la vacuna, com és el del tractament mèdic amb fàrmacs que proporcionin èxits clars i verificats. Aquesta via de solució encara ofereix més avantatges si els tractaments que es duen a terme parteixen de medicaments ja coneguts, amb tot el que significa de rapidesa d’aplicació, coneixement de les seves implicacions i economia.
En realitat, n’hi hauria prou amb trobar un fàrmac o una combinació de fàrmacs que pogués acabar amb l’expansió del virus en les primeres fases, en els primers 4 o 5 dies, quan encara no es produeixen les complicacions greus.
Aquest seria el cas, si acaba tenint èxit, de la solució que proposa i aplica el doctor Didier Raoult, microbiòleg de prestigi, director de l’Institut Hospitalari Universitari de Marsella, que utilitza una combinació d’hidroxicloroquina, un derivat de la cloroquina i un antibiòtic, l’azitromicina, per combatre la malaltia, si s’actua en els primers dies.
N'hi hauria prou amb trobar un fàrmac o una combinació de fàrmacs que pogués acabar amb l'expansió del virus en les primeres fases Share on XAquest enfocament no està exempt de polèmiques, com tot el que és nou. Sens dubte requereix d’una major verificació, però si funcionés tindria l’avantatge d’utilitzar recursos farmacològics ja coneguts. Siguin aquests o altres els remeis efectius, aquí es troba clarament una gran part de la solució que exigiria per a la seva realització una detecció ràpida i un diagnòstic immediat de la Covid-19 per poder utilitzar la medicació amb garanties d’èxit. D’aquesta manera, s’estaria desenvolupant una estratègia que combinaria la medicació eficaç amb una bona logística i diagnòstic mèdic. El paper dels centres d’assistència primària seria encara més decisiu del que és ara.
Però per dominar completament el SAR Covid-2 caldria disposar d’una segona resposta farmacèutica, la dels medicaments que evitessin la reacció immunològica de l’organisme, que és la que condueix als desenllaços fatals. Disposaríem així d’una segona i decisiva línia de contenció per a aquells casos que s’escapessin al tractament en primera instància, i que serien objecte de dispensació en els hospitals. Aquests, gràcies a l’alleugeriment de la càrrega de malalts de la pandèmia, podrien treballar en condicions de normalitat, allunyant dels sanitaris i metges l’estrès per sobrecàrrega de feina, i reduint el risc de quedar també afectats pel coronavirus.
En aquesta estratègia, que en una primera instància partiria sobretot de medicaments ja coneguts, el resultat seria molt més ràpid, i podríem entrar en el 2021 amb un domini notable de la pandèmia, sabent que podem tractar-la immediatament i que hi ha solució per als casos més aguts. Hauríem reduït l’impacte social i, per tant, econòmic, amb un control que s’aproximaria molt al que disposem per a altres malalties infeccioses, com la més estesa, la grip.
Avançaríem també en el procés d’immunització natural, més o menys complet, i podríem esperar la presència de la vacuna en unes condicions infinitament superiors a les actuals. Tot això permetria relaxar, que no fer desaparèixer, les prevencions, i sens dubte facilitaria una més ràpida recuperació de les relacions socials i econòmiques. La disponibilitat d’aquest tipus de fàrmacs no hauria de portar a l’estat a disminuir la seva actuació per facilitar proves massives de contaminació pel coronavirus, perquè sense elles el problema continuaria sent greu per falta de detecció a temps.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
