Coronavirus: qui pateix una crisi de confiança, la Xina o nosaltres?

La imatge internacional de la República Popular de la Xina ha patit una forta sotragada degut al coronavirus i la gestió del seu govern. S’ha acusat el president Xi Jinping de voler dissimular l’amplada del problema i intentar resoldre l’epidèmia de forma secreta.

Dos mesos després de que el nou coronavirus esdevingués una preocupació internacional, la Xina sembla haver aconseguit controlar l’epidèmia. El nombre de nous casos detectats al país baixa dia rere dia, i cada cop més provenen de viatgers xinesos contagiats a l’estranger. D’altra banda, el Financial Times ha recentment publicat un seguit de gràfics que mostren com l’activitat econòmica xinesa es troba ja en plena recuperació.

Alhora, però, el virus segueix expandint-se ràpidament pel món, i sobretot a Europa. Es donen així doncs les circumstàncies ideals perquè la diplomàcia xinesa demostri que Pequín és part de la solució i no del problema.

El passat dia 3 a la seu de les Nacions Unides de Nova York, l’ambaixador xinès Zhang Jun procurà presentar la Xina i el seu president com els actors internacionals clau per aturar l’epidèmia. «la Xina no està solament lluitant per ella mateixa, sinó per la resta del món», declarà el diplomàtic.

En una referència a les restriccions imposades per alguns països als xinesos, Zhang defensà que el seu govern tracta els seus ciutadans de la mateixa forma que els estrangers. La Xina «aplica mesures de prevenció i control de forma no discriminatòria», afirmà.

L’altre gran missatge que la diplomàcia xinesa està transmetent és la presa de responsabilitat econòmica. Conscient del seu pes com segona potència mundial i fàbrica del món, la diplomàcia afirma que la Xina està prenent les mesures necessàries d’estímul fiscal i industrial.

Són justificades les crítiques a la Xina per la seva gestió del coronavirus?

Els mitjans europeus i nord-americans han criticat vivament la reacció de les autoritats xineses davant la crisi del coronavirus. Com en qualsevol règim autoritari, afirma un dels arguments més emprats, el govern intentà primer amagar i després minimitzar la gravetat de la situació.

Quan finalment el problema esdevingué massa evident, les mesures del govern no aconseguiren calmar la població i l’economia se’n ressentí molt més del què tocaria. El problema, conclou l’argument, és que el govern autoritari xinès no aconsegueix guanyar-se la confiança dels ciutadans, i que aquesta manca de confiança es trasllada també a les relacions entre ciutadans.

Però, amb les borses occidentals en caiguda lliure i els països europeus en plena psicosis, qui pot ara criticar la resposta xinesa? Podem seguir afirmant que la nostra societat està més ben preparada per afrontar una pandèmia que la Xina?

No només els països europeus s’estan mostrant menys capaços de contenir geogràficament l’epidèmia que la Xina, sinó que les seves societats són cada cop més dependents de les emocions i les imatges que contribueixen a extremar-les. Nombrosos actors, començant per determinats mitjans de comunicació, es serveixen d’aquesta hipersensibilitat en benefici propi.

En les societats europees cada cop més individualistes i desagregades, la por irracional pel coronavirus ha despertat comportaments absurds com la multiplicació de robatoris de milers de mascaretes dels hospitals o l’augment espectacular de ventes per internet de productes bàsics com la llet, la pasta o el sabó. Malgrat rentar-se les mans constantment amb gel hidroalcohòlic, la gent ja no es dóna la mà i té por inclús d’anar al supermercat. Qui pateix d’una crisi de confiança doncs, la Xina o nosaltres?

En les societats europees cada cop més individualistes i desagregades, la por irracional pel coronavirus ha despertat comportaments absurds Click To Tweet

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú