Fa tan sols unes setmanes, encara eren els països europeus que prometien ajuda a la Xina per tractar l’epidèmia del Covid-19. Els comentaris del tipus «a nosaltres això no ens pot passar» abundaven. Però ara, per primer cop en la història, és la Xina qui està enviant ajuda als països europeus.
Què ha succeït en un espai de 15 dies perquè la situació canviï radicalment? Vet aquí algunes claus per comprendre el que ha obligat a l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a declarar Europa com nou centre de l’epidèmia.
1. La feblesa dels controls d’entrada durant mesos
Nombrosos viatgers europeus que tornaven des de països asiàtics han compartit la seva sorpresa al comprovar les escasses mesures implementades als aeroports de ciutats com París o Barcelona. No s’hi aplicava cap control rutinari de temperatura, a diferència del que es feia ja des de fa mesos a països com Corea del Sud, Vietnam, Singapur o inclús les Filipines.
Malgrat que moltes companyies aèries varen prohibir els vols amb la Xina, els viatgers han fins ara pogut evitar la prohibició d’una forma relativament fàcil fent escales a altres països.
2. El pes excessiu de la «transparència democràtica»
S’ha acusat el govern xinès d’amagar informació als seus ciutadans sobre la realitat del virus, cosa que hauria permès la ràpida propagació de la malaltia a Wuhan. Tot i que la crítica és vàlida, no se’n deriva lògicament que apostar per la transparència anunciant cada dia el nombre de nous contagis i morts, com diversos governs europeus com Itàlia, França o Espanya fan, serveixi en sí sol per evitar la propagació del virus.
Les rodes de premsa no tan sols no contenen la malaltia sinó que poden provocar efectes contraproduents com onades de pànic. En el segle de la immediatesa i internet, la gent pot no entendre que mesures efectives com el confinament tardin alguns dies a fer efecte.
3. La por dels governs a ser acusats d’autoritaris
Malgrat que l’OMS insisteix en imposar mesures fortes com el confinament, el tancament de tots els comerços no essencials i la reducció del transport públic, els governs espanyol i francès han comès errors monumentals al no prohibir determinats actes per raons polítiques.
A Espanya és el cas de les manifestacions feministes del 8 de març, que ja estan contribuint, i seguiran fent-ho, al espectacular increment de casos a Madrid. Aquesta ràpida propagació no s’ha donat a Itàlia, país que ha pres mesures en general més contundents.
A França passa el mateix però a una escala encara més greu: el govern d’Emmanuel Macron, traumatitzat per les protestes violentes de les Armilles Grogues, no s’ha atrevit ni a prohibir les manifestacions ni a reduir de forma important el transport públic, per por a ser acusat d’autoritari. D’altra banda, les eleccions municipals franceses del 15 de març es mantenen, a diferència del Regne Unit.
4. El “campi qui pugui” entre els països europeus
Nombrosos països del nord i de l’est d’Europa, des de Dinamarca a Polònia, han reaccionat amb contundència al ràpid increment de casos a Itàlia, França i Espanya, i han pres mesures dràstiques però en la línia de l’OMS per a protegir les seves poblacions, com el tancament de les seves fronteres als estrangers.
Però aquestes mesures no s’acompanyen amb d’altres per ajudar als països més afectats. Cap país europeu ha respost al crit d’ajuda de Itàlia davant la por de no comptar amb equipaments suficients per fer front a l’eventual propagació al seu propi territori.
Al mateix temps, la Comissió Europea, que és cert que no té una posició gens fàcil al haver de reconciliar els punts de vista de 27 països sovint enfrontats, disposa d’escasses competències en matèria de sanitat.
La seva presidenta, Ursula von der Leyen, ha fet una crida inútil a no tancar fronteres dins de l’espai Schengen, i el desconcert s’ha estès al mateix sí de la pròpia UE: el euro-parlament està pràcticament tancat mentre que la Comissió i el Consell segueixen operant quasi amb normalitat.
5. La falta de civisme
La pandèmia constitueix un perill molt real per les persones grans, que poden contreure la malaltia a través dels joves portadors a qui no els afecta de forma greu. Resulta doncs xocant comprovar com segueix havent-hi nombroses persones joves que ignoren les mesures més elementals de prevenció i contenció, com evitar desplaçaments innecessaris o seguir acudint a festes privades i terrasses de bars allí on encara estan oberts.
A l’altra extrem també hi trobem comportaments que denoten falta de consideració envers els altres, com les compres massives de productes com mascaretes, gels hidroalcohòlics i queviures que es poden conservar.
