Dinamarca, el país de la UE que més ajuda ha destinat a Ucraïna respecte al seu PIB, i que ostenta actualment la presidència rotatòria del Consell Europeu, acollí el passat 1 d’octubre una cimera d’un sol dia per a parlar de la defensa comuna d’Europa i de l’ajuda a Kíev.
Els dies previs a la reunió estigueren marcats per l’enrenou entorn dels aparells aeris no tripulats de grans dimensions que penetraren el territori danès i sobrevolaren diverses instal·lacions militars. Les incursions demostraren l’escassa preparació dels països europeus i de Dinamarca en particular per a detectar i neutralitzar amenaces militars.
Igual de frustrant resultà la cimera, que finalitzà sense cap anunci concloent. Segons el diari Politico.eu, les dues hores d’agenda destinades a tractar explícitament la defensa comuna acabaren sent quatre, arraconant l’altre gran ítem que era l’ajuda a Ucraïna.
Durant les discussions, la Comissió Europea insistí a jugar un paper més important en matèria de defensa, i feu front a una oposició decidida de nombrosos estats membre. De fet, l’avenç més important que s’aconseguí fou la determinació de celebrar reunions més freqüents entre els 27 ministres de defensa i la cap de la diplomàcia de la UE Kaja Kallas, que també és la responsable de la Política Comuna de Seguretat i Defensa de la Unió.
De fet, tan Kallas com el comissari europeu de defensa, Andrius Kubilius, han tingut des de les seves nominacions respectives un paper purament marginal. Això malgrat la situació inaudita per a la defensa europea que planteja la guerra a Ucraïna i la política internacional del president nord-americà Donald Trump.
Els casos de Kallas i Kubilius deixen així en evidència que, darrere del simbolisme de confiar dos càrrecs clau per a la seguretat del Vell Continent a una letona i a un lituà respectivament, la política de defensa europea és en realitat una closca buida.
Per la seva banda, Ursula von der Leyen tornà a fer gala de la mateixa buidor de contingut real en anunciar a Copenhaguen un ambiciós projecte europeu d’un “mur antidrons” que ha de permetre teòricament la “detecció ràpida, intercepció i, per descomptat, si fos necessària, neutralització” de les amenaces.
França i Alemanya s’afanyaren a expressar el seu escepticisme respecte a un programa de defensa aèria gestionat per la Comissió Europea, mentre que els països meridionals reclamaren un concepte de més ampli abast que cobreixi també les fronteres mediterrànies.
Per cert, França i Alemanya estan més a prop que mai de trencar el programa clau de la indústria europea de defensa (pel qual mai han comptat amb el senyor Kubilius, és clar), el FCAS o Sistema de Combat Aeri del Futur. De fet, França ja proclama obertament des de fa uns dies la idea de desenvolupar l’avió de combat en solitari.
En definitiva, els líders dels països europeus segueixen negant el que els seus ciutadans reclamen de forma molt majoritària: una integració decidida en matèria de defensa. I per la seva banda, la Comissió Europea fa gala un cop i un altre de la seva inoperància i manca de lideratge.
La Comissió Europea fa gala un cop i un altre de la seva inoperància i manca de lideratge Share on X
Loading ...
