Convivència, política i ordre

Quan una diputada diu en públic: “No tenim un problema de convivència, sinó de democràcia”, està falsejant la veritat. Quan es triga dues hores a entrar a Barcelona, quan t’impedeixen d’accedir a l’estació de ferrocarril. Quan s’aconsegueix evitar per la força que els qui vulguin assistir a classe puguin fer-­ho i es premia els agitadors acceptant modificar substancialment el calendari d’avaluació acadèmica. Quan t’agredeixen per assistir a un acte legal i legítim, quan els carrers, carreteres i les vies de ferrocarril han estat tallats reiteradament, si acceptem que a raó d’unes idees polítiques es pugui impedir el tràfic de mercaderies i la circulació de persones a la frontera amb França, llavors és clar que la democràcia té un problema i no és cap altre que la destrucció de la convivència, i el dany econòmic. I si quan els responsables, per acció o omissió, d’aquesta violència activa o passiva afirmen que “la violència que més els preocupa és la que exerceixen els cossos policials”, posant-­la al mateix platet que la violència legítima de les forces de l’ordre, ens trobem en l’inici d’una escalada que tots els ciutadans hem de rebutjar públicament amb independència de les nostres idees.

A les grans ciutats de Catalunya, la convivència s’està veient alterada des de la data de la sentència. Però a la Catalunya rural la degradació ve de més enrere. Fa pocs dies un ciutadà d’un poble de Catalunya deia: “Quan vinc a Barcelona, respiro. Als pobles l’atmosfera és del tot irrespirable”, i el que explicava sobre la seva vida quotidiana era la d’una persona assenyalada pel fet de no ser independentista. I no és un poble petit i no es tracta d’un espanyolista pintoresc, sinó d’un professional reconegut, que va militar a CDC. Els qui hagin llegit Patria i la descripció que fa Fernando Aramburu de l’ambient que es vivia en moltes poblacions basques tindran una idea de l’atmosfera opressiva que descrivia aquest ciutadà sense haver llegit el llibre. Però fins i tot a Barcelona dos d’entre nosaltres s’han vist insultats i amenaçats de paraula en ple carrer per gent que semblava normal. I això és el més greu: la banalització del conflicte, quan no la seva simple negació. No es pot construir un país menyspreant amb violència els qui no pensen com tu. Aquesta és la realitat que creix a Catalunya. Heus aquí un ou de serp i no fa falta blanquejar-­lo, ja està pintat pel color oficial, i la censura a TV3, que en algun temps passat va ser un bon servei públic. I és un material que alimenta i fa créixer un altre ou de serp, aquesta Espanya, molt més gran.

S’acusa el Govern espanyol i en particular el ministre de l’Interior de reduir el conflicte a una qüestió d’ordre públic, quan “és una qüestió política”. És una acusació de mala fe. El conflicte és d’ordre polític, i el desordre públic és una de les seves conseqüències, voluntàriament buscada i de cap manera inevitable. Es produeix perquè una part de l’independentisme creu que la via pacífica està esgotada, de la mateixa manera que abans va donar per liquidada l’autonomia, a fi de no acceptar que el que està liquidat i buit de contingut polític és la independència com a objectiu concret. Obliden interessadament que les autoritats tenen l’obligació d’abordar els desordres públics immediatament, i prendre el temps necessari per eliminar les seves causes. I no perquè la pau als carrers sigui el més important, sinó perquè és el més urgent, perquè sense ella la llibertat i, per tant, la democràcia desapareixen.

El moviment independentista ha estat sempre pacífic. Sí, però: primer, ha anat erosionant tota idea d’autoritat al desacreditar la de l’Estat i liquidar l’Estatut d’autonomia sense la majoria necessària, en una infausta sessió parlamentària, i segon, ha pensat que el desordre servia a la seva causa i havia de ser tolerat, quan no estimulat. Tercer, al voler augmentar les seves bases ha fet aliances amb grups que preconitzen l’enfrontament continu i la liquidació d’aquest Estat de dret. Avui l’independentisme s’expressa majoritàriament amb el llenguatge de la CUP i aplica la seva estratègia; està colonitzat políticament per la seva ideologia. Això és encara més greu des del moment en què el moviment independentista governa les institucions catalanes i parla oficialment en nom de Catalunya.

El desordre no és tolerable en una democràcia. Part dels ciutadans, segurament la majoria, el rebutgen perquè s’exerceix des de la força. D’altra banda, un govern no pot doblegar­-se a negociar perquè els ciutadans no puguin circular pel carrer. Així les coses, el més probable és que la continuació de la violència acabi per provocar una resposta no menys violenta de l’Estat, amb uns efectes que patirem tots. No s’ha d’excloure que aquest sigui un objectiu buscat per una part de l’independentisme. Un col·lectiu pacífic com el nostre condemna sense embuts aquesta violència, com ho han fet prop de 80 destacats catalans a “En defensa de la policia i les institucions catalanes”, i creu que les autoritats, que tenen l’obligació de protegir­-nos dels seus efectes, haurien de fer el mateix.

Publicat a La Vanguardia el 15 de novembre de 2019

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú