Des de mitjans dels anys 70 fins a l’actualitat, l’economia catalana ha passat per diversos cicles de creixement i recessió marcats per crisis externes i internes. Després del boom dels anys 60 i inicis dels 70, la crisi del petroli de 1973 i la convulsa transició política espanyola van suposar un punt d’inflexió.
Entre 1975 i 1985 el PIB per habitant de Catalunya es va estancar o fins i tot retrocedir, trencant completament amb l’elevat creixement previ. La crisi de finals dels 70 va colpejar Catalunya amb especial duresa: tant la inflació com l’atur van assolir nivells dels més alts d’Occident, indicant les dificultats d’adaptació de l’economia catalana en aquells anys.
A partir de mitjans dels 80 es va iniciar una fase de fort creixement. L’adhesió d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (1986) va coincidir amb una expansió: entre 1986 i 1992 el PIB català va créixer prop d’un 4,7% anual, un ritme molt elevat, mentre la població només augmentava un 0,3% anual. Això es traduí en un increment del PIB per habitant del 4,4% anual en aquell període. La integració europea i la modernització van dinamitzar sectors productius, i cap a 1990 l’atur s’havia reduït després dels màxims de la dècada anterior.
El període 1992-2000 va ser més moderat a causa de la recessió de 1992-1993 (derivada de la crisi del Sistema Monetari Europeu i l’esclat de la bombolla immobiliària del 92). Tot i la caiguda del PIB el 1993, el creixement mitjà anual del PIB en els 90 va ser d’aproximadament +2,5% La població va seguir creixent molt lentament (0,2% anual), de manera que el PIB per càpita millorava al voltant d’un +2,3% anual.
Malgrat la moderació, cal assenyalar que a principis dels 90 la desocupació va tornar a repuntar fortament a Espanya (superant el 20% el 1994). Catalunya no en fou aliena i també va registrar taxes d’atur molt elevades en aquell moment (entorn del 20% a mitjans dels 90, similar a la mitjana espanyola.
A finals dels 90 i primers 2000, l’economia va recuperar dinamisme amb l’entrada a l’euro i la bombolla immobiliària. Entre 2000 i 2007 el PIB de Catalunya va créixer de mitjana un 3,7% anual, encadenant anys d’expansió econòmica. Tanmateix, el model de creixement d’aquesta etapa fou intensiu en mà d’obra i immigració: la població catalana creixia un notable 2,2% anual gràcies a onades migratòries, especialment d’immigrants estrangers. Aquest fort augment demogràfic va limitar el creixement del PIB per habitant a només +1,5% anual de mitjana malgrat la bonança econòmica.
En altres paraules, bona part del creixement econòmic del boom previ a 2008 es va deure a l’augment de la població activa i no a un guany equivalent de productivitat per persona.
El 2008 marca un punt d’inflexió amb l’esclat de la crisi financera global i la punxada de la bombolla immobiliària. L’any 2009 el PIB català va caure bruscament (el retrocés anual més agut) i la taxa d’atur es va disparar, com es pot observar al gràfic següent:
Evolució de la taxa d’atur a Catalunya (2005-2024). La desocupació es va mantenir baixa (~6-7%) fins a 2007, però va escalar ràpidament durant la Gran Recessió, superant el 20% el 2012, i ha tornat a baixar per sota del 10% recentment.
Després d’una tímida represa el 2010, l’economia va recaure en recessió el 2011-2013 arran de la crisi del deute sobirà a la zona euro. En el conjunt 2007-2013, el PIB català es va contraure a una taxa mitjana del -1,6% anual. L’atur va assolir màxims històrics: de menys del 7% el 2007 passà a tocar el 24% l’any 2012, la qual cosa reflecteix l’enorme impacte de la crisi sobre el mercat laboral.
Cal destacar que encara entrava població immigrant durant els primers anys de la crisi (fins 2011), i la població total seguia augmentant lleugerament malgrat la recessió. Només en els darrers anys d’aquell període (2012-2013) la població va disminuir lleugerament per la combinació de menor immigració i retorns migratoris. En conseqüència, el PIB per habitant va disminuir de mitjana un -2,1% anual entre 2007 i 2013, fins i tot més que la caiguda del PIB global, ja que l’economia es contreia alhora que la població encara creixia durant bona part de la crisi.
A partir de 2014 s’inicia una etapa de recuperació. Entre 2013 i 2019 l’economia catalana va créixer a un ritme mitjà del +2,9% anual, amb el suport de la millora de l’entorn europeu i les reformes internes. Va ser una recuperació força robusta: alguns anys el creixement català va superar la mitjana espanyola i de la zona euro.
La població durant 2013-2019 va augmentar moderadament (0,5% anual) i això va permetre que el PIB per càpita pugés al voltant del +2,4% anual. Cal destacar que aquest va ser el període de major increment del PIB per habitant des de feia gairebé dues dècades, superior fins i tot als anys 2000 gràcies a un creixement econòmic vigorós combinat amb una demografia estable. El 2019, just abans de la pandèmia, l’atur a Catalunya s’havia reduït a prop del 10%, tornant a nivells precrisi.
L’arribada de la pandèmia de la COVID-19 el 2020 va provocar una caiguda històrica de l’activitat. L’any 2020 el PIB català es va desplomar un -12,3% en volum, la major davallada registrada en temps de pau. Aquest xoc va ser fins i tot més intens a Catalunya que a la mitjana europea (la zona euro caigué un -6,0%) a causa del pes més gran de sectors com el turisme i la restauració, fortament afectats per les restriccions.
Malgrat la gravetat de la recessió sanitària, la població catalana encara va créixer un 0,8% aquell any 2020 (estimació de mitjan any) per l’efecte inercial de la immigració arribada just abans de la pandèmia. Això va fer que la caiguda del PIB per habitant (-13,0%) fos lleugerament superior a la del PIB agregat el 2020.
El bienni 2021-2022 va veure un rebot econòmic fort: amb la reobertura, el PIB va créixer prop de +6,8% anual de mitjana durant aquests dos anys. Aquest ràpid repunt va recuperar bona part del terreny perdut. Això no obstant, el 2022 la guerra a Ucraïna i la crisi energètica van disparar la inflació als nivells més alts en dècades, fet que va portar els bancs centrals a pujar els tipus d’interès bruscament Com a resultat, el creixement es va moderar el 2023: el PIB català augmentà un +2,6% (encara un ritme respectable, superior al de la zona euro, +0,9%).
En el període 2019-2023 en conjunt (que inclou la pandèmia i la postpandèmia) el PIB real de Catalunya ha tingut un creixement mitjà anual molt feble, del +0,7%. La població, en canvi, ha crescut de forma significativa (0,9% anual), especialment a partir de 2022 per una nova onada migratòria. Per tant, en aquests últims anys el PIB per càpita ha retrocedit un -0,3% anual de mitjana.
De fet, a finals de 2023 el PIB per habitant en termes reals encara era un 1,1% inferior al de 2019 (abans de la COVID). Això indica que la recuperació econòmica recent no ha compensat del tot l’augment poblacional, fet que llasta la renda mitjana per persona. En canvi, el volum total del PIB del 2023 ja supera en un +2,7% el nivell prepandèmia. És a dir, l’economia catalana ha recuperat el volum perdut durant la crisi sanitària, però com que la població és més gran (un +3,8% per sobre de 2019) el benestar mitjà per càpita és menor que abans.
De tot aquest llarg i diferenciat període una conclusió es fa palesa com a comú denominador: ens interessa molt més per la nostra renda per càpita un creixement moderat de la població, que els grans increments que s’han produït. En aquest cas la visió del PIB és enganyosa; que no creixi tant no importa si el tros del pastís a repartir és més gran. Grosso modo, aquesta és la política econòmica que ens interessa: tota la contrària que s’està seguint.
Consideració de Catalunya (10) De l’expansió a la davallada econòmica (1975-24)
Mig segle de crisis i recuperacions: la història econòmica de Catalunya és un mirall de la seva resiliència. #Catalunya #Crisi #Recuperació Share on X
Loading ...
