Després d’haver analitzat en un article precedent les causes profundes del declivi de Catalunya en una perspectiva històrica llarga, és pertinent observar-ne ara el reflex en un període més proper però igualment decisiu: l’últim quart del segle XX fins a l’actualitat.
Aquest arc temporal, que abraça la fi del franquisme, la Transició democràtica, l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea i a l’euro, i diverses crisis globals —des del xoc del petroli fins a la crisi del 2008 i la pandèmia—, mostra com el cicle econòmic català ha oscil·lat entre fases d’expansió i d’estancament, amb un balanç desigual.
Els anys difícils de la Transició (1975-1985)
Després del creixement espectacular dels anys seixanta, la crisi del petroli del 1973 i la inestabilitat política de la Transició van marcar un punt d’inflexió. Entre 1975 i 1985 el PIB per habitant de Catalunya es va estancar o fins i tot retrocedí. La inflació i l’atur van assolir nivells rècord a Occident, posant en evidència les dificultats d’adaptació d’una economia que havia estat motor industrial, però que patia ara el declivi de sectors tradicionals. Aquell període va suposar un fre brusc al dinamisme anterior.
Modernització i expansió europea (1986-1992)
Amb l’adhesió d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea el 1986, Catalunya va iniciar una etapa de modernització i obertura. Entre 1986 i 1992, el PIB català va créixer a un ritme del 4,7% anual mentre la població només augmentava un 0,3%. El resultat va ser un increment del PIB per habitant del 4,4% anual: un registre excepcional que no s’ha repetit. La integració europea va dinamitzar la indústria i els serveis, i l’atur es va reduir després dels pics de la dècada anterior.
Els anys noranta: recessió i estabilització
La crisi del Sistema Monetari Europeu i l’esclat de la bombolla immobiliària del 92 van frenar l’impuls. El 1993, el PIB va caure i l’atur va superar el 20%, una xifra que Catalunya compartia amb la mitjana espanyola. Així i tot, el creixement mitjà anual durant la dècada va ser d’un 2,5%, amb un augment del PIB per càpita del 2,3% gràcies al creixement demogràfic moderat. Van ser anys de reestructuració i consolidació, amb la mirada posada en la futura moneda única.
L’eufòria de l’euro i la feblesa estructural (2000-2007)
L’entrada a l’euro va coincidir amb una nova expansió. Entre 2000 i 2007, el PIB català va créixer un 3,7% anual, impulsat per la construcció i el consum. Tanmateix, el model de creixement va ser intensiu en mà d’obra i immigració: la població augmentava un 2,2% anual, en bona part gràcies a l’arribada massiva de treballadors estrangers. El resultat: el PIB per habitant només creixia un 1,5% anual. Es tractava d’un creixement aparentment vigorós, però sustentat en ocupació de baixa productivitat, preludi de les febleses que esclatarien amb la crisi del 2008.
La Gran Recessió: fractura i retrocés (2008-2013)
El 2008 marca el punt d’inflexió. L’esclat de la crisi financera global i la punxada de la bombolla immobiliària van provocar una caiguda històrica. El 2009 el PIB català es va desplomar i l’atur va passar del 7% al 24% el 2012. Entre 2007 i 2013, el PIB per habitant va disminuir un 2,1% anual, una davallada més forta encara que la del PIB global. Fins i tot mentre l’economia queia, la població seguia creixent per l’efecte inercial de la immigració. Només al final del període es va iniciar un lleu retrocés demogràfic. La crisi va erosionar de manera profunda el teixit social i la confiança en el futur.
Recuperació i estabilitat abans de la tempesta (2014-2019)
A partir del 2014, l’economia catalana va tornar a créixer amb força: un 2,9% anual de mitjana fins al 2019. La millora del context europeu, les reformes laborals i l’estabilització demogràfica van permetre que el PIB per habitant augmentés un 2,4% anual. L’atur va caure a prop del 10%, nivells similars als d’abans del 2008. Va ser la millor etapa de millora del benestar mitjà en dues dècades. Sembla, amb perspectiva, l’últim cicle de creixement “net” abans dels xocs globals posteriors.
La pandèmia i la postpandèmia: creixement sense prosperitat
El 2020 la COVID-19 va provocar la major caiguda econòmica en temps de pau: un -12,3% del PIB en un sol any. El cop va ser més dur que a la zona euro per la dependència de sectors com el turisme i la restauració. Malgrat això, la població encara va créixer un 0,8%, i el PIB per càpita va retrocedir un -13%.
El bienni 2021-2022 va portar un rebot intens (+6,8% anual de mitjana), però la guerra d’Ucraïna i la inflació del 2022 van truncar la recuperació. El 2023, el PIB català va créixer un 2,6%, més que la mitjana europea, però insuficient per compensar l’augment demogràfic. Entre 2019 i 2023, el PIB real només va créixer un 0,7% anual, mentre la població ho feia un 0,9%. El resultat és una pèrdua acumulada de renda per persona del -0,3% anual: Catalunya ha recuperat el volum total de PIB, però no el benestar mitjà.
Un balanç incòmode
A finals del 2023, el PIB català ja superava en un 2,7% el nivell prepandèmia, però la població era un 3,8% més alta. El benestar per càpita és, per tant, inferior al del 2019. La paradoxa és clara: més economia, menys prosperitat individual.
En termes històrics, Catalunya ha viscut una successió de cicles que alternen expansió i caiguda, amb un resultat final de rendiment decreixent. L’economia s’ha obert i modernitzat, però al preu d’una productivitat estancada i d’una renda mitjana que creix cada cop més lentament.
El mirall d’aquests cinquanta anys mostra una lliçó: sense guanys de productivitat i una política demogràfica coherent, el creixement pot continuar, però la prosperitat, no. No necessitem més immigració el que ens cal és més productivitat, i un afegit més. La pràctica històrica senyala que els comportaments de les nostres elits econòmiques tradueixen les allaus immigratòries en una propensió al negoci de baixa productivitat.
Catalunya ha crescut en volum econòmic, però no en prosperitat: més PIB, menys renda per persona. #EconomiaCatalana #PIB #Benestar Share on X
