La Conferència sobre el futur d’Europa i el Manifest del grup d’opinió Treva i Pau

En el seu discurs de presentació davant del Parlament Europeu (juliol 2019), la nova presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Úrsula von der Leyen, es va comprometre a convocar l’any 2020 una Conferència sobre el Futur d’Europa, oberta a la participació de  la ciutadania europea.

La Conferència s’encarregaria d’establir els grans objectius de futur de la UE, que serien implementats a partir de 2022. La Conferència es va constituir formalment a finals de 2019 en forma d’un organisme polític format per la Comissió Europea, el Consell Europeu i el Parlament Europeu. La Conferència disposa d’una Assemblea de 449 membres, formada per representants institucionals i ciutadans. S’han seleccionat 88 persones  de diferents estats membres de la UE amb la finalitat de fer reunions, conegudes com a Panels de Ciutadans, i debatre millores per aportar a la Conferència. Està dotada d’una plataforma digital  que ha permès, fins al 20 de febrer de 2022,  rebre propostes  provinents de la ciutadania. A part, s’han elaborat propostes concretes que s’han fet arribar directament a l’Assemblea o al Comitè Executiu de la Conferència.

Analistes i mitjans estaven dividits sobre la possible transcendència de la Conferència.

Els més favorables pensaven que es tractava  d’un gran projecte de la nova Comissió. Els més crítics argumentaven que s’estava davant d’un altre intent de reforma en forma de consulta ciutadana  que podria acabar amb desengany, com ja havia sigut el cas  amb la convenció convocada per a la preparació del tractat constitucional de 2005, que no va passar la prova dels referèndums de ratificació a França i  Països Baixos. Un altre intent de consulta poc reeixit va ser el Llibre Blanc sobre el futur de la UE,  publicat el primer de març de 2017  per l’anterior  president de la Comissió, el luxemburguès Jean-Claude Juncker.

L’actual Comissió Europea va començar a treballar a començaments de 2021 amb sis prioritats de legislatura (2019-2024): 1)  Pacte Verd Europeu (Green Deal) per a convertir Europa en el primer continent climàticament neutre, 2) una Europa preparada per a l’era digital, 3) la creació d’un Pilar Social al costat del Pilar Econòmic i Monetari, una economia al servei de la gent, 4)   promoció del sistema de vida europeu i del seu estat del benestar, 5) una Europa més forta al món  amb  actuació pròpia d’un actor global,  i 6)  nou impuls a la democràcia europea i al millor funcionament de la UE, especialment a través de la convocatòria d’una Conferència sobre el Futur d’Europa, en forma de consulta ciutadana, de la qual haurien de sortir conclusions importants  que s’implementarien a partir de 2022.

L’impacte negatiu de la pandèmia sobre la Conferència s’ha concretat en un retard del seu començament (9 de maig de 2021) i en una reducció de la seva durada a només un any (la data de cloenda és el 9 de maig de 2022).

Una de les aportacions a la Conferència és un Manifest sobre el futur d’Europa, elaborat  pel Grup d’opinió Treva i Pau de Barcelona. El contingut essencial  d’aquest  Manifest és el següent:

1- A Europa li ha arribat el moment de la veritat, de ser o no ser. Si la UE no aconsegueix avançar cap a la unió política federal -el seu objectiu fundacional- davallarà cap a la irrellevància internacional.

2- És necessari que la UE abandoni la regla de la unanimitat (dret de veto), especialment en matèria d’afers exteriors i defensa.

3- La UE ha de passar de la lògica “unió cada vegada més estreta“  a una  de  “flexibilitat“, amb geometria variable i diferents velocitats d’integració per part dels seus estats membres.

4- Tots els estats europeus, un a un, són petits en un món de gegants dominat pels Estats Units i la Xina, però alguns estats europeus encara no ho reconeixen. Això ho recorda un dels Pares d’Europa, el belga Paul-Henri Spaak, en  una frase memorable. Ell tenia  particularment in mente  els casos del  Regne Unit i França. El Regne Unit ha abandonat la UE a través del Brexit, i això  facilita el pas cap a la unió política federal. Amb els britànics  a dins hauria sigut impossible per la seva dependència dels Estats Units.

5- Un grup capdavanter d’estats membres de la UE hauria de proposar el salt qualitatiu cap a la unió política federal. En aquest grup pioner haurien de figurar, com a mínim, Alemanya i França, els dos estats clau de la UE.

Alemanya ja fa temps que està disposada a fer el salt qualitatiu cap a la unió política federal. Cancellers alemanys democratacristians, com Konrad Adenauer o Helmut Kohl, la volien. L’objectiu d’assolir la unió política federal figura  en el document programàtic de l’actual govern tripartit de coalició, presidit pel Canceller socialdemòcrata  Olaf Scholz.

França continua pendent de  la seva  grandeur i el concepte federal xoca amb l’esperit  centralista de l’estat francès. A França li costa fer el salt cap a la unió política federal. Ja la va rebutjar l’any 1954  (majoria de vots negatius de comunistes i nacionalistes gaullistes en contra a l’Assemblea francesa) en forma de  dues noves Comunitats, la Comunitat Política Europea (CPE)  i la Comunitat  de Defensa Europea (CDE),  proposades després de la primera, la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer). L’any 1965 el General De Gaulle no va  acceptar la introducció del vot majoritari i l’eliminació del dret de veto (en matèria agrícola particularment), en contra de l’opinió dels altres cinc estats membres. De Gaulle va retirar aleshores França de les institucions comunitàries i no hi va tornar fins al cap d’un any, després que els altres cinc estats membres  acceptessin el Compromís de Luxemburg, que deixava dempeus  la unanimitat i el dret de veto.  França  va rebutjar en referèndum l’any 2005 el Tractat constitucional, provocant una gran crisi  en el si de la UE (“ crisi existencial“, en paraules de  Jean-Claude Juncker, l’anterior president de la Comissió Europea). L’europeisme espera que França acabi fent el pas cap endavant algun dia. De moment, només parla d’“autonomia estratègica”.

6- La resta d’estats membres podria acceptar la proposta del grup pioner o mantenir-se en cercles de caràcter confederal, al voltant del nucli dur, fins que ho consideressin convenient. La UE quedaria així formada, temporalment,   per un  conjunt de cercles concèntrics  més un gran espai exterior de països no membres amb els quals es mantindrien relacions específiques de  veïnatge.

7- El món està experimentant una transformació geopolítica sense precedents i la UE, a causa de les seves disfuncionalitats internes, no acaba d’esdevenir un veritable actor global. Aquestes disfuncionalitats es podrien superar amb la creació de la unió política federal, que suposa disposar de polítiques comunes almenys en els següents àmbits: exteriors, defensa, competència, comerç, fiscalitat, energia, sanitat, immigració, ciència i tecnologia.

8- Una UE políticament unida podria actuar de mediadora entre les grans potències, especialment entre els Estats Units i la Xina. Si continua desunida, només podrà elegir entre dependre dels Estats Units o la Xina.

El punt dotzè del Manifest diu textualment així: “Jean Monnet va avisar que “encara seran necessàries grans proves perquè els estats europeus comprenguin que l’alternativa a la unió política és la irrellevància“.  ¿No són la Gran Recessió i les seves seqüeles europees com la crisi del deute sobirà, la crisi dels refugiats, la reemergència de la Xina, Trump, el Brexit, la puixança de l’autoritarisme i el nacionalpopulisme, el conflicte creixent entre els Estats Units i la Xina que està redefinint l’ordre mundial, la urgència de la lluita contra el canvi climàtic, la revolució digital, l’acceleració tecnològica, la pandèmia i darrerament la invasió russa d’Ucraïna, proves suficients?“

Les dues darreres “proves“ -la pandèmia i la guerra d’Ucraïna-  són particularment dures, però la UE està responent als  nous desafiaments. Està acostumada a reaccionar davant de les crisis. És un mecanisme estímul-resposta   present des de l’inici de la seva existència, tal com va pronosticar Jean Monnet, el màxim inspirador del seu procés  integrador.  Amb la pandèmia la UE ha après  que la competència sanitària  no podia ser només d’acompanyament, sinó  veritablement comuna, i que per a finançar la superació de la crisi social i econòmica i provocada per la pandèmia calia un endeutament comú (eurobons). La brutalitat de la invasió russa d’Ucraïna ha impulsat a la UE a fer passos endavant importants cap a  polítiques comunes en matèria exterior, seguretat, energia i autonomia estratègica.

A partir del 9 de maig Brussel·les estudiarà les conclusions de la consulta ciutadana  llançada a través de la Conferència sobre el Futur d’Europa. Avui és més necessari que mai decidir sobre el futur d’Europa. La Conferència ofereix una oportunitat que, si no s’aprofita, pot provocar decepció  i desgana de repetir l’experiència, com a mínim,  a curt termini. Ha arribat l’hora de la veritat de la UE, del ser o  no ser, tal com figura encertadament en el Manifest del Grup d’opinió Treva i Pau i tal com ha declarat recentment l’excap de govern italià, Enrico Letta, amb aquestes paraules: “si la UE no arriba ràpidament a la unió política, en el futur només podrà prendre una d’aquestes dues decisions: ser una colònia dels Estats Units o de la Xina“.

 Loading ...