El debat de la Comissió d’Hisenda del Congrés, que es va allargar més enllà de la mitjanit, no hauria estat especialment significatiu si no hagués posat de manifest l’estil negociador caòtic del govern de Pedro Sánchez, així com les contradiccions inherents a la seva suposada majoria parlamentària. Tot es decidirà aquest proper dijous, quan es veurà si el govern aconsegueix salvar la situació o si s’enfronta a una derrota que demostri la seva incapacitat per actuar amb normalitat. Com en altres ocasions, podria donar-se una “victòria pírrica”: un acord Frankenstein, armat amb retalls que no són res més que l’expressió d’interessos fragmentats i, en molts casos, oposats, entre partits com Junts, el PNB, SUMAR, Podem, ERC i Bildu.
El problema té un doble origen, ambdós atribuïbles al govern. Primer, haver utilitzat la transposició obligatòria d’una directiva europea —que exigeix un mínim del 15% de tributació per a totes les empreses, afectant principalment les multinacionals— com a pretext per presentar una suposada reforma fiscal que, en realitat, no és més que una acumulació heterogènia de mesures dirigides a incrementar la recaptació. Aquesta intenció governamental està relacionada amb el pagament pendent dels fons Next Generation de la Unió Europea, per un total de 7.200 milions d’euros, condicionat precisament a la implementació d’una reforma fiscal a Espanya. És aquesta acumulació de mesures fiscals la que ha provocat el conflicte multilateral amb els aliats parlamentaris i, fins i tot, amb el mateix soci de govern. En aquests moments, no només Espanya manca d’un govern amb una majoria parlamentària suficient, sinó que la coalició mateixa presenta posicions contradictòries en matèria fiscal.
La mesura del 15% va despertar l’interès del Partit Nacionalista Basc, que, emparat en el concert econòmic, vol assumir la qüestió del mínim tributari, però en termes oposats als de la directiva europea, que busca homogeneïtzar la fiscalitat en tots els països membres. El PNB, en canvi, pretén no aplicar aquest mínim al seu territori, creant així un enclavament privilegiat dins la Unió on les multinacionals podrien beneficiar-se d’una tributació més favorable, atraient així grans empreses. Però aquest és només un dels problemes: resulta evident que era molt més complex implementar una fiscalitat addicional amb la intenció de recaptar 8.000 milions d’euros que simplement haver transposat la directiva europea.
El segon error garrafal és atribuïble en primer lloc a la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, encara que també s’estén a Sánchez, qui hauria d’haver supervisat una negociació d’aquesta envergadura. Montero, en lloc de crear una estratègia per coordinar les diferents posicions, va optar per realitzar reunions individuals, sense promoure trobades conjuntes que harmonitzessin postures. Així, va negociar per separat amb cada partit, començant per Junts i adquirint compromisos incompatibles amb els de l’altre bloc, com el veto de Junts a l’impost sobre les energètiques, que era rebutjat per altres aliats. A última hora, diumenge, només hi va haver contactes telefònics per tantejar el grau de flexibilitat de cada grup. La primera vegada que tots es van reunir per definir posicions va ser ja a la Comissió d’Hisenda, la qual cosa va generar un caos rocambolesc i una evident manca de coordinació.
De la llarga llista d’impostos proposats, sembla que només prosperarà l’impost a la banca, que inicialment havia de ser un gravamen i no un impost, però que finalment es va cedir davant el PNB per mantenir la seva capacitat d’intervenir-hi en l’àmbit foral. Això va significar endurir el gravamen del 6 al 7%, la qual cosa no s’aplicarà en l’àmbit foral, però sí que afectarà bancs com CaixaBank, que és el més perjudicat perquè la major part del seu negoci està a Espanya. Aquesta situació té un efecte negatiu sobre la Fundació La Caixa, que depèn dels beneficis obtinguts per la seva participació a CaixaBank. En conseqüència, els recursos destinats a obra social es veuran afectats, la qual cosa repercutirà en organitzacions socials i solidàries de Catalunya.
Mentre el PNB aconsegueix avantatges en benefici del seu territori, el cas català mostra una gran anomalia. La presidència de la Generalitat, en termes de política espanyola, es comporta com una simple federació del PSOE, sense la més mínima autonomia per intervenir en favor dels interessos catalans. En tot aquest procés de negociació, la Generalitat i el PSC han estat desapareguts, la qual cosa representa un problema evident per a Catalunya. Tot i que Junts intenta ocupar aquest espai, els seus interessos partidistes no sempre coincideixen amb els d’un govern català.
Entre les mesures proposades, també va prosperar l’impost per a les rendes més altes, aquelles amb valors mobiliaris superiors a 300.000 euros, encara que aquesta xifra no reflecteix necessàriament un nivell extraordinari de renda. Com en aquests casos, els que disposen de majors ingressos probablement trobaran mecanismes fiscals per evadir l’impost, mentre que seran les rendes mitjanes-altes les que acabaran pagant-lo.
De moment, entre altres, queden fora de l’augment fiscal l’assegurança privada de salut, l’impost específic sobre pisos turístics, l’impost sobre les energètiques (vetat per Junts), el sobre el dièsel i el controvertit impost sobre les SOCIMI. Tanmateix, tot això està a l’aire fins a la sessió de dijous, ja que la reunió de la Comissió d’Hisenda va concloure sense aprovar un dictamen sobre la proposta del govern.
Això imposa diverses consideracions. La primera és si Espanya necessita realment continuar augmentant els impostos, com persegueix el govern. Amb Sánchez, el sostre de despesa ha augmentat en 80.000 milions d’euros, i l’esforç fiscal en 115.000 milions, una xifra enorme. Tot i que la directiva europea sobre la tributació mínima per a grans empreses té sentit, és qüestionable la intenció d’augmentar la càrrega fiscal sobre assegurances privades, la qual cosa afectaria negativament la classe mitjana, ja bastant castigada en el context de l’OCDE.
Quan es parla que els impostos a Espanya han pujat massa, sovint s’argumenta que la pressió fiscal espanyola està per sota de la mitjana de la Unió Europea. Tanmateix, aquesta afirmació és enganyosa, ja que no té en compte la relació entre el que es paga a Hisenda i la renda disponible dels ciutadans. A més, el govern no ha ajustat els impostos a la inflació, la qual cosa ha incrementat de manera extraordinària la càrrega fiscal sense modificar els textos legals; en altres termes, sempre es parla de pressió fiscal que mesura la relació amb el PIB i s’aborda poc l’esforç fiscal, que és la relació entre el recaptat i la renda per càpita, així com tampoc es tracta la falca fiscal, que afegeix a la recaptació fiscal el cost elevat de les quotes a la Seguretat Social que paguen empreses i, en menor mesura, treballadors.
Una altra consideració necessària és que, en realitat, Espanya no té un govern amb capacitat de governar. El que existeix és un sistema de pactes continuats basat en les concessions que Sánchez ha de fer a cadascun dels seus socis per mantenir-se en el poder. Només es posen d’acord per repartir-se quotes de poder, com en la modificació que regula l’elecció del Consell de RTVE, que per primera vegada en la història de la democràcia espanyola ha deixat fora tota l’oposició. Finalment, el caos viscut a la Comissió d’Hisenda del Congrés només degrada la confiança institucional a Espanya, la qual cosa és perillosa per a un país amb un deute públic tan elevat, ja que incrementa el risc percebut pels mercats internacionals i, amb això, el cost del deute.
En definitiva, es tracta d’una situació insostenible que, per a Catalunya, compta amb un gran “convidat de pedra”: la incapacitat dels seus representants per actuar en defensa dels interessos propis.
Loading ...
