En els pràcticament vint anys que han transcorregut del segle XXI no hi ha hagut cap conflicte bèl·lic important entre dues grans potències de capacitats militars semblants. El motiu més evident que explica això és que cap país pot encara desafiar cara a cara la maquinària de guerra nord-americana.
No obstant, la creixent competència entre països, començant per la confrontació entre la Xina i els Estats Units, que poc a poc es va estenent a més àmbits, fa pensar que la guerra entre nacions podria malauradament tornar a esclatar un dia.
Christian Brose, acadèmic nord-americà i director d’estratègia d’una empresa de defensa instal·lada a Silicon Valley ha esbossat en un article de Foreign Affairs com es podria lliurar una guerra entre superpotències en ple segle XXI.
Segons Brose, ens trobem en un moment en que la tecnologia avança tan ràpidament que està deixant obsoletes totes les doctrines militars existents. I no obstant això, els Estats Units segueixen promovent les velles idees sobre la guerra i les operacions militars.
Brose relata com Washington ha estat tant involucrat durant els darrers trenta anys en conflictes contra enemics de molt baixa sofisticació tecnològica a l’Afganistan i l’Iraq (el que els experts anomenen “guerra asimètrica”) que ha menyspreat la possibilitat d’un conflicte contra un país de nivell similar (“guerra simètrica”).
Ara, però, hi ha una sensació d’inquietud que guanya terreny entre les altes esferes del Pentàgon: països com Rússia o sobretot, la Xina, sí que han contemplat aquesta opció.
El problema, segons Brose, no és que els Estats Units i Occident en general no estiguin a l’alçada tecnològicament, sinó que estan quedant enrere en el terreny de l’estratègia i la doctrina militars. Això és, en el com utilitzar els mitjans disponibles.
El model militar que preval encara avui es basa en un número reduït d’instruments (“sistemes”, en l’argot militar) extremadament cars, que requereixen de molta mà d’obra i que són irreemplaçables a curt i mig termini. El cas més evident és el porta-avions: els Estats Units només en tenen una dotzena en servei, i construir-ne un de nou implica molts anys.
La mateixa lògica apareix en els avions de combat: les forces aèries actuals són infinitament més petites que les de mitjans del segle XX, i un sol caça-bombarder d’ara requereix d’un elevadíssim nombre d’enginyers, mecànics i tècnics diversos per a poder operar. Durant la Primera Guerra Mundial, en canvi, el pilot mateix podia fer la major part del manteniment de l’aparell.
La guerra del segle XXI vista per Brose implica l’ús massiu de sistemes no tripulats, barats i fàcilment reemplaçables. Una dotzena de petits drones submarins, que ja existeixen avui en dia, podrien enfonsar fàcilment un porta-avions. Encara que la defensa anti-submarina aconseguís neutralitzar-ne la meitat, en quedarien suficients per destruir el mastodòntic navili.
Brose assegura que, degut a les millores i l’abaratiment dels sensors, cada cop serà més difícil passar desapercebut. Per exemple, els nous micro-satèl·lits costen una fracció dels tradicionals, i ben aviat podran cobrir àrees geogràfiques tan grans i de forma tan eficaç que els avions indetectables al radar, que costen més de 100 milions d’euros per unitat, esdevindran obsolets.
Aquest exemple ens porta a la qüestió de la ingent quantitat de dades que els sensors militars generaran. Brose explica que la intel·ligència artificial serà (de fet, ja és) capaç de triar instantàniament la informació rellevant pels decisors humans. El temps transcorregut entre la identificació d’un objectiu i el tir per abatre’l es farà cada cop més curt.
La Xina està fent notables esforços en intel·ligència artificial per esdevenir capdavantera al món. Tot i que les aplicacions militars d’aquest camp no es coneixen del tot, dintre de poc els Estats Units podrien perdre l’hegemonia en la tecnologia que més podria influir en la guerra al segle XXI.
Per tal d’evitar-ho, a part de seguir invertint en sistemes tradicionals com porta-avions i avions de combat, cal que Occident inverteixi en programes de defensa que suposin una ruptura total, i que desenvolupi un corpus doctrinal per tal d’utilitzar-los i combinar-los amb les armes tripulades convencionals.
Imatge de portada: una aeronau no tripulada en proves puja a la coberta d’un porta-avions nord-americà.
