El passat divendres 31 de maig, a la ciutat alemanya de Mannheim, un extremista de 25 anys originari de l’Afganistan feu 7 ferits durant un acte de campanya electoral. L’agressor, “neutralitzat” per la policia, actuà per motivacions islamistes, segons afirmà la ministra de l’interior Nancy Faeser. La manifestació atacada no demanava altra cosa que “frenar l’islam polític”.
Però, més revelador que l’atac en si mateix fou la reacció de la majoria de mitjans de comunicació tradicionals.
Una part decidí directament que la notícia no mereixia ser presentada. Imaginem-nos què hauria passat si l’agressor hagués actuat per motivacions antagòniques contra un acte polític islamista com el que visqué unes setmanes abans la vil·la també alemanya d’Hamburg – on milers de persones desfilaren sota eslògans tan inequívocs com “el califat és la solució”. El rebombori hauria estat probablement majúscul.
Una altra part optà per presentar els fets, però des d’una òptica ben particular, cercant sense dir-ho explícitament, equiparar l’agressor amb els agredits. Una forma de presentar els fets sospitosament semblant a la que ja apuntàrem després de l’atemptat contra el primer ministre d’Eslovàquia, Robert Fico.
Vegi’n per exemple el titular de la inefable Vanguardia: “un home apunyala set persones en una concentració islamòfoba”. Ni una paraula de la motivació de l’assassí, ni tan sols una menció a la naturalesa innegablement terrorista de l’atac. En canvi, les víctimes eren “islamòfobes”. S’ho tenien doncs merescut? Igual que el senyor Fico?
La trista realitat és que mentre les elits repeteixen fins a l’avorriment que la gran amenaça per a Europa és l’extrema dreta, una miríada de moviments destructors i desagregadors de la societat troben un còmode paraigua per avançar posicions.
Es tracta de l’islamisme en totes les seves versions. Però també de moviments ecologistes radicals, ideòlegs del decreixement, vegans furibunds que equiparen animals i éssers humans (i, per tant, viceversa?) i la galàxia de les identitats de gènere. Tots troben aixopluc en la narrativa progressista oficial que mantenen la majoria de governs, de mitjans de comunicació tradicionals i les mateixes institucions europees.
A França les amenaces de mort contra tot aquell que gosi assenyalar públicament els problemes que planteja l’islamisme han esdevingut rutinàries. Els agressors han passat a l’acte més d’un cop, com ens recorda el tristíssim cas del professor Samuel Paty el 2020.
L’objectiu és anar instaurant un clima de terror on la contestació esdevingui massa arriscada per aquell que la formula. Aquest terror es va estenent arreu d’Europa, com l’atemptat de Mannheim deixa en evidència. Es tracta en darrer terme de reduir el debat democràtic, excloent tot allò que tingui a veure amb l’islam. Quelcom que ja succeeix amb la immigració, gran dogma de la progressia al poder.
Però no es preocupin. El gran perill, la principal amenaça per a la societat alemanya i l’europea en el seu conjunt, és l’extrema dreta, com la mateixa ministra Faeser apuntava només unes setmanes abans de l’atemptat.