L’evolució de l’economia catalana al llarg d’aquest segle mesurada en PIB, assenyala evidentment un creixement, perquè s’ha disposat de dades 22 anys de l’Idescat, però que presenten característiques molt preocupants.
La primera qüestió a considerar quan s’observen aquestes magnituds en un període tan llarg és que la sèrie que ens ofereix l’Idescat és amb euros corrents i, per tant, registra l’impacte de la inflació. Si la deflactéssim, és a dir, féssim desaparèixer els seus efectes acumulats des del 2000, veuríem que alguns dels epígrafs del creixement gairebé no es mouen de lloc. És el que passa amb el sector industrial i sobretot en el manufacturer, és a dir aquella activitat del sector secundari que transforma matèria primera o semielaborada en productes finals, com el cotxe o l’agroalimentació.
Si analitzem el creixement dels diversos sectors, podem constatar l’augment de la marginalitat del sector de l’agricultura, si bé per mesurar-la amb termes econòmics reals caldria observar tot el complex agroalimentari, és a dir introduint també totes les derivades de la seva transformació.
Quins sectors han crescut més a Catalunya en termes relatius?
Doncs, en primer terme el sector de l’administració pública, de l’educació, la sanitat i els serveis socials. És a dir el que entenem normalment com a funcionaris o burocràcia, però que integra coses tan diferents com metges, policies i assistents socials, tres exemples concrets diferents de l’imaginari de què és un funcionari. En el període esmentat que comença el 2000 s’ha incrementat en un 200%.
L’altre sector que ha crescut més és el dels serveis en general que ho ha fet en un 159%.
El tercer àmbit que ha crescut més en relació amb el PIB comptat d’aquesta manera, és el dels impostos nets sobre els productes que ho ha fet en un 122%, seguit del comerç, hostaleria i transport amb un 106%.
La indústria pràcticament no s’ha mogut de lloc i si acudíssim a expressar les xifres tal com dèiem al principi en termes deflactats, pel que fa a la indústria manufacturera tindríem un resultat d’un increment molt petit perquè en aquests 20 anys i amb euros corrents només ha crescut un 30%, mentre que la indústria ho ha fet en un 61%.
Podem constar, per tant, que els motors que activen l’economia catalana són, pel que fa a la seva dinàmica, els serveis, el comerç i l’hostaleria i el sector públic que depèn pel seu creixement dels impostos. Actualment, amb dades del 2022 aquest últim àmbit econòmic ja té el mateix pes econòmic que tota la indústria manufacturera junta, 39.868 euros contra 39.825. No és un bon indicador per a un país que es considera a si mateix industrial i que en realitat ja no ho, és perquè la indústria i la manufactura aporten en conjunt uns 90.000 euros, mentre que el sector serveis més el comerç, hostaleria i transport n’aporten quasi 250.000.
La realitat catalana es caracteritza per una progressiva depauperació del sector agrícola, uns impostos alts, una indústria dotada d’una dinàmica escassa i un creixement que, sobretot, es produeix en sectors de productivitat baixa i mitjana.
No és una dada menor el fet que entre el 1999 i el 2019, és a dir just des de l’inici de segle fins a la covid, Catalunya va perdre 12.248 empreses del sector industrial manufacturer, un 35,7% del total i 140.932 ocupats que representaven el 26,1% del conjunt, amb el tèxtil al capdavant perquè ell sol va perdre 56.762 ocupats en una dècada, segons l’estudi que el 2021 va presentar la Pimec.
De totes maneres, cal afegir que tota aquesta minva ha vingut compensada per un augment de la productivitat molt important. Catalunya el 2019 tenia 22.055 empreses manufactureres i 398.602 ocupats. Però el 1999 tenia 34.303 empreses i 539.534 ocupats. Segons aquest mateix treball si el 1999 la manufactura representava el 25% del valor agregat brut (VAB), el 2019 s’havia reduït fins al 16%.
Loading ...
