El govern, per boca de la ministra d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, Elma Saiz, ens enreda de manera aparatosa amb les pensions, presentant-nos un panorama futur en el qual tot està resolt i no enregistrarem cap minva en les nostres prestacions futures. Ho exemplificava a l’entrevista-massatge de La Vanguardia del passat 20 de maig. En realitat darrere de tot el que diu hi ha el gran engany que ens oculten. El govern tenia dues vies per ajustar les pensions. Una era reduir el que es paga. Com això és poc popular va optar per una altra: Fer-nos pagar cada vegada més per la quota. És clar que n’hi havia una tercera que ni tan sols s’ha plantejat: pagar el dèficit un cop fets els equilibris raonables mitjançant impostos progressius.
La via escollida pel govern, fer pagar més per treballador contractat, com ja s’ha dit moltes vegades, és un fre a l’ocupació perquè es transforma en un impost al lloc de treball, i això en un país que presenta les taxes d’atur més altes d’Europa és una contradicció. Però, va ser la via escollida, que també té conseqüències sobre els beneficis que rebrem al futur.
D’acord amb l’informe de la Comissió Europea i a partir del 2030, i per tant ara mateix, la relació de la pensió que cobrarem amb el valor de l’últim sou que percebem quan ens jubilem, el que es coneix per taxa de reemplaçament, empitjorarà cada vegada més i si ara se situa en el 76% de l’últim salari, acabarà reduïda al 71% a partir del 2040 i al 64% a partir del 2060.
També empitjorarà la coneguda com a taxa de benefici, que és la relació entre la pensió que es percep i el salari mitjà de l’economia. En aquest cas, la caiguda encara serà més important i el 2070 serà quasi la meitat i el 2040 del 69%.
Ambdós fets tenen com a conseqüència que la pensió futura de la gent que ara treballa serà molt més baixa que el salari que cobra i, a més, com haurà empitjorat en termes molt importants en relació amb el salari mitjà, que és determinant en el poder adquisitiu, aquest experimentarà, per tant, una seriosa reducció entre els que aleshores seran jubilats i perdran per partida doble.
De tot això, la ministra, malgrat les dues pàgines d’entrevista, no en diu ni paraula. Tot són flors i violes. És el problema de la política del nostre temps, molt accentuat en el cas del govern actual. Quan en un país no hi ha una moral compartida que pressioni el seu compliment i només hi ha lleis que com a tals són relatives, perquè un dia poden dir una cosa i l’altre la contrària (vegis l’amnistia), els incentius que mouen als polítics queden reduïts a aquells que els beneficien a curt termini sense importar les conseqüències negatives a llarg, i això és el que passa amb el govern Sánchez, la ministra Saiz i les pensions.
I encara hi ha una segona qüestió que la ministra oculta. Més ben dit, intenta aturar quan diu “condemno qualsevol manifestació que vinculi immigració a efectes negatius“. Perquè el que la ministra amaga és que, com assenyala el Banc d’Espanya, per mantenir l’actual taxa de dependència entre actius i inactius estretament relacionada amb el problema de les pensions, seria necessari que el 2060 la població nascuda a l’estranger signifiqués el 57% del total de la població espanyola i fos pràcticament el doble de la població activa autòctona. És a dir, perquè ens mantinguéssim tal com estem, que no és una situació bona, caldria produir-se un procés real de substitució massiva de la població per immigració.
Naturalment, això no acabarà de passar així, perquè no hi haurà prou estrangers que vulguin venir a Espanya. Però, la magnitud de les xifres ens diu molt de com és de fràgil el discurs sobre l’estabilitat futura de les pensions. També ens ajuda a entendre aquesta immigració creixent el per què, malgrat els nivells d’altes a la Seguretat Social, són els més grans de tota la història, el forat que existeix a la Seguretat Social també té aquesta magnitud. És conseqüència que el gran flux immigratori que troba feina, perquè no tots ho aconsegueixen, ho fa en activitats de baixa productivitat i, per tant, d’ingressos molt modestos per a la Seguretat Social.
Tractar d’aquestes qüestions i que la ciutadania cobri consciència de la dimensió dels problemes reals seria el deure d’una governança ètica. No és el cas.
Loading ...
