Totes les enquestes, excepte el CIS propietat de Tezanos, coincideixen a assenyalar una victòria clara d’Ayuso, que juntament amb Vox superaria folgadament la majoria absoluta. Cs no sortiria del fons del pou i no obtindria representació parlamentària. D’acord amb aquestes mateixes previsions, el PSOE experimentaria una forta davallada (Sánchez ha plegat veles en les seves aparicions públiques de campanya electoral i això confirmaria el que diuen les enquestes) i Gabilondo corre el risc de veure’s superat o almenys sentir l’alè al clatell de Más Madrid, un invent de laboratori fet fifty-fifty per Errejón i el mateix Sánchez, que es convertiria, de mecanisme per limitar el creixement de Pablo Iglesias en el passat recent, a un problema actual per al seu creador, el PSOE.
La intensa campanya emocional que s’està duent a terme, el joc de consignes radicals, “comunisme o llibertat” i “no passaran”, apel·lant a frenar el feixisme, pot acabar amb la recuperació d’una altra frase històrica, el “ja hem passat” del xotis de l’artista Celia Gámez.
Si aquest fos l’escenari, el de “ja hem passat”, ERC tindria un clar element de pressió per supeditar JxCat, donat què tindria a les seves mans la justificació d’una alternativa real.
En nom d’aturar el “feixisme” governant a Madrid, Junqueras i Aragonès apel·larien a formar un front d’esquerres per governar Catalunya, que donaria lloc a un govern entre aquesta formació i els seguidors d’Ada Colau, que des del primer moment han aixecat aquesta bandera, i que comptaria amb el suport extern i condicionat del PSC. Seria un intercanvi de cromos “jo et dono suport al Parlament i tu fas el mateix al Congrés”. Seria un gran èxit per a Sánchez, i evidentment un fracàs d’Illa, que apareixeria, ara amb claredat, com un subaltern de la política del PSOE. Consumiria els seus dies en un continu estira-i-arronsa amb ERC, ajudant-la a governar, però sense poder participar del tot en el govern.
Quina seria l’actitud de JxCat davant una amenaça d’aquest tipus? Cediria a la pressió i seguiria formant govern? La resposta rau a saber quina de les dues posicions que nien en el si d’aquesta formació s’imposaria. Per part de Puigdemont, i de totes aquelles persones que no depenen professionalment dels càrrecs de confiança en el si de la Generalitat, per tant tots els diputats, aquesta operació d’ERC seria una oportunitat d’or per quedar-se a l’oposició com a única opció independentista real, perquè ERC hauria supeditat aquesta finalitat als seus interessos ideològics de partit i d’aliança amb l’esquerra espanyola. Hauria optat, diguem-ho en tons melodramàtics, pel “Front Popular” en lloc del per “Nosaltres sols”. Però és clar, aquesta actitud de renunciar al govern troba la resistència dels nombrosos quadres dirigents, que ocupen ara llocs de rellevància i ben retribuïts a la Generalitat, ja que es trobarien al carrer. Sembla difícil que aquesta última línia es pogués imposar al desig de Puigdemont de convertir-se en l’amo de l’escenari independentista.
Loading ...
