Collboni, una alcaldia insuportable

Ah, Barcelona, ​​aquella ciutat que un dia va ser un somni mediterrani, un tapís de Gaudí i de mercats bullents, i que ara, sota la batuta del senyor Jaume Collboni, sembla haver-se convertit en una mena d’experiment urbà per tastar la paciència humana.

Des que va assumir l’alcaldia el juny del 2023, amb una minoria pírrica de tot just deu regidors sobre un total de quaranta-u –quina legitimitat democràtica tan robusta!–, aquest alcalde socialista ha aconseguit, amb un mestratge involuntari, sotmetre els barcelonins i els infeliços visitants a un estrès quotidià que frega el que és insuportable. Un passeja pels seus carrers i es pregunta: això és una ciutat o un circ ambulant on el pallasso principal es creu director d’orquestra?

La inseguretat

Comencem pel que és evident, per aquesta inseguretat que sura a l’aire com una mala olor persistent. Els crítics, des del PP fins a Junts, ERC i fins als de BComú –quina ironia, ¿oi?, aliats intermitents que ara li claven el punyal–, acusen Collboni d’haver perdut el control absolut de la ciutat. Robatoris amb impunitat, carteristes que operen com si fossin empleats municipals, bandes organitzades que campen a plaer… Barcelona abandonada, diuen, amb un caos creixent que afecta residents i turistes per igual.

A les xarxes socials, les queixes són un cor grec: «impunitat en els robatoris», «pèrdua de control», una situació «insuportable» amb més inseguretat que mai. I mentrestant, la propaganda oficial pinta un quadre idíl·lic. Que graciós! Com si n’hi hagués prou amb paraules per dissipar les ombres de la delinqüència.

La neteja i la degradació urbana

Però no ens aturem aquí; mirem a terra, literalment. La neteja i la degradació urbana són un altre capítol d’aquesta tragicomèdia. La ciutat està més bruta que mai sota el seu mandat, amb senyals cívics que simbolitzen un deteriorament general, heretat d’administracions anteriors, però sense una mica de millora significativa.

Opinions públiques ho resumeixen amb cruesa: usuaris a xarxes ho veuen com el «pitjor» per als barcelonins, enfonsant la ciutat en un pou de brutícia. Falsedat en les afirmacions oficials de neteja i ordre, clamen. I aquí hi ha els parcs, escassos refugis climàtics, segons els cartellets bromistes de l’ajuntament, que tanquen majoritàriament a l’agost per vacances. Vacances per als refugis climàtics! En ple estiu català, quan el sol estreny com un prestador.

Barcelona avança cap a una versió que reuneix el pitjor de Venècia (el turisme asfixiant), Nàpols (la degradació de carrer) i Marsella (els grups de delinqüents que operen als marges de la ciutat), tot en un règim de densitat humana asiàtica. Un camina i pensa: qui va dissenyar aquest infern amb ironia?

Habitatge i economia

Al terreny de l’habitatge i l’economia, l’escepticisme es torna en sarcasme pur. Collboni no ha resolt la crisi de l’habitatge, la pitjor de totes les ciutats d’Espanya: famílies amuntegades a habitacions minúscules, expulsions per lloguers estratosfèrics. Se li retreu no facilitar la construcció d’habitatges lliures i protegits, ni tan sols hotels de luxe que podrien injectar una mica de vida econòmica. Prioritza altres àrees sobre l’economia productiva i la feina, diuen els opositors.

I aquí hi ha el cas de la Casa Orsola: un alt preu pagat per propietats que, al·leguen, no beneficien els vulnerables. Problemes d’habitatge mentre utilitza drames aliens per a promoció personal, qüestionen. Necessitat de pactes per a habitatge i hotels, insisteixen. Ah, i no oblidem el tramvia per la Diagonal, aquesta obra que accentua la ruptura urbanística del model de l’Eixample, responent a interessos estranys. Es paga una pesada infraestructura pública perquè després l’exploti una empresa privada, la concessionària del tramvia, que a més empitjorarà els crònics deficitaris comptes de l’empresa pública de transports metropolitans perquè fagocitarà algunes de les millors línies econòmiques. Carrers col·lapsats, limitats o invalidats per obres i mesures a l’estil Colau –continuïtat perfecta!–, assaltats per masses cruentes de turistes. Progrés? Més aviat una broma pesada.

Escenari internacional

Ara girem la vista a l’escenari internacional, on Collboni s’erigeix ​​en diplomàtic de pacotilla. La seva postura propalestina ha generat un vendaval de crítiques: anomenar Palestina com a «districte 11» de Barcelona –quina ocurrència tan poètica!–, reunir-se amb autoritats palestines i sancionar relacions amb Israel. Això va fer que Israel el vetés l’entrada al país per «incoherència» i «difamació». La comunitat jueva local ho acusa de biaix evident, i els opositors veuen «postureig» i opacitat en els seus viatges al Pròxim Orient, com a Jordània, usant fons públics per a autopromoció en lloc de resoldre problemes locals. Vetos d’Israel, crítiques del PP pel districte Palestina, acusacions de la comunitat jueva per les reunions, opacitat als viatges, vergonya per la seva presència a Jordània… Tot un desplegament d’internacionalisme que deixa Barcelona a l’oblit.

Gestió política

Pel que fa a la gestió política i la legitimitat, aquí l’ironista que hi ha en mi es frega les mans. Governa en minoria després d’una «jugada baixa»: va prometre que només el més votat seria alcalde i després va assumir el càrrec malgrat no ser-ho, amb una diferència de només 141 vots amb el guanyador.

Opositors el titllen d’hipòcrita, mantingut per suports inconsistents com els d’ERC i  BComú, que després el critiquen amb ferotgia. Acusacions de no superar el populisme, manca de diàleg ampli, prioritzar la reelecció amb «pantomimes» finançades públicament. “Jugada vomitiva per robar el càrrec”, “diferència mínima de vots”, “no representa, manipulació electoral”, “hipocresia d’aliats”, “pantomima per a reelecció”, crítica unànime de l’oposició al seu mandat, toc d’atenció a l’examen de mandat, ciutat sense model de futur… I a sobre, “vacances permanents” ignorant problemes. Quina manera tan elegant de no governar! Un alcalde que bat tots els rècords amb cinc mocions de pèrdua de confiança. Però aquí ningú no dimiteix.

Abandona comptes a X, deixant-ne només un per a emergències, criticat per l’oposició. No fa complir normes estrictament com al Camp Nou. Atorga fons públics a causes alienes, com ara un milió d’euros. I no content amb això, es mostra encara més intolerant que Colau amb les tradicions populars, com el pessebre de la plaça de Sant Jaume o la cancel·lació de la Missa de la Mare de Déu de la Mercè del programa de festa major, ignorant reclams, mantenint una tradició popular que es remunta al segle XIII –precisament commemora la Verge de la Mercè!-. Un cartell festiu «irreverent» que genera baralles amb l’arquebisbat.

Se’l veu com l’«inútil de reserva» d’Ada Colau, continuant la seva tasca de «destrossa» i deixant Barcelona arruïnada per dècades. No ha superat el populisme i ha aprofundit problemes com la degradació: continuïtat destructiva amb Colau, clamen.

Finalment, en immigració i drets humans, el seu suport al pla de migració regular de Sánchez genera crítiques implícites per prioritzar la immigració sobre problemes locals, tot i que ell defensa que és necessari per al futur d’Espanya i Europa. Declaracions vistes com a desconnectades de les realitats locals. Prioritats? Sembla que les de Barcelona queden en segon pla.

En resum, sota Collboni, Barcelona és un mosaic d’ironies: una ciutat que s’ofega en la seva grandesa passada, governada per un alcalde que, amb escepticisme, un observa com un actor secundari en una obra mal escrita. Cap on va? Qui ho sap. Però mentrestant, els barcelonins pateixen, i l’escèptic es limita a anotar, amb un somriure tort, aquesta comèdia d’errades municipals.

 Loading ...