Hi ha una dita catalana que diu que no és possible repicar les campanes i alhora participar en la processó. És una manera de subratllar que no es poden mantenir dues posicions diferents. I aquest és el problema i la responsabilitat d’Ada Colau amb el drama de Nissan.
Des de l’Ajuntament han fet tot el possible per assenyalar al vehicle privat com el gran enemic a batre, fins a l’extrem que no fa tants dies que la segona tinenta d’alcalde, Janet Sanz, argumentava que era necessari aprofitar la crisi del sector de l’automòbil perquè no recuperéssim la situació anterior, i això ho deia en plena crisi, perquè fa molt de temps que està anunciada, de Nissan.
A més de les decisions sempre descarnades de les grans multinacionals, ha pesat molt la frivolitat i manca de capacitat dels nostres governants. Cal recordar que al mes de gener el president Sánchez va declarar que el tema de Nissan estava resolt.
Però no cal anar tan lluny en el temps. Ni tan sols cal retrocedir a les recents declaracions de la tinenta d’alcalde. La mateixa alcaldessa en una entrevista a La Vanguardia el passat diumenge 24 de maig, just quan estava en portes la decisió final de la multinacional japonesa, s’abraonava una vegada més contra el cotxe, i feia de Barcelona la ciutat bandera contra el vehicle privat. Certament, una ensenya gens atractiva per als fabricants de vehicles. Assegurava que “peti qui peti” faria el tramvia i per tant deixaria col·lapsada la Diagonal. Ni tan sols li importa que el seu cost es multipliqui perquè hagi de rescatar a l’actual concessionària privada perquè, argumenta l’alcaldessa, “no es pot anar amb criteris de finançament anteriors als de la crisi”.
L’alcaldessa fa una equació directa entre la contaminació inacceptable, qüestió en la que té tota la raó del món, i el vehicle privat. I prescindint de qualsevol altra consideració, creu que a Barcelona aquest mitjà de transport està sobrerepresentat i que cal reduir la seva presència, millorar el transport públic, cosa sempre recomanable, i, per descomptat, la inefable bicicleta que amb prou feines suporta el 2% dels desplaçaments.
Quan el periodista li argumenta que el transport públic és un focus de més perill per la Covid-19, Colau ho bandeja a força d’assegurar que cal evitar aglomeracions i que la situació serà transitòria. Com evitar aglomeracions si es vol reduir el vehicle privat al mateix temps? Com evitar el transport col·lapsat en hores punta si es redueixen els cotxes? I sobre la transitorietat cal dir que serà tan llarga com un any i mig. Què passarà amb l’economia de la ciutat si a la tardor o si en una línia de transport per congestió es produeixen rebrots? Com resoldrà els problemes ocasionats pels carrers on s’ha reduït fins a l’absurd el tràfic de cotxes?
Tot aquest munt de contradiccions, fruit d’una animadversió irracional, no eren una bona carta de presentació perquè Nissan Barcelona fos una excepció a la reducció de plantes de la multinacional. En lloc de preocupar-se tant de la sobrerepresentació del cotxe, si el que li preocupa realment és la contaminació, havia de dirigir el focus, no a mesures que augmentaran la congestió del trànsit, sinó a actuar sobre aquest gruix que genera una tercera part de l’impacte ambiental que són els mitjans de transport de mercaderies a la ciutat i els taxis. Racionalitzant la seva activitat i sobretot incentivant la seva transformació en vehicles elèctrics.
Colau no és evidentment la culpable del greu impacte que representa el tancament de Nissan, però sí certament ha estat una col·laboradora constant i de primera línia per fer antagònic el nom de Barcelona i la fabricació de cotxes.
Colau no és evidentment la culpable del greu impacte que representa el tancament de Nissan, però sí certament ha estat una col·laboradora constant Share on X
Loading ...
