Un any més el pessebre oficial de Barcelona, el que directament fa l’Ajuntament, és motiu d’escàndol i d’indignació d’una bona part dels barcelonins.
La resposta donada des de fonts municipals que si es volen veure pessebres clàssics, poden acudir a altres instàncies no és un argument, perquè la reclamació gira entorn del fet que es tracta del pessebre públic municipal de la ciutat i no del que fa aquella o altra associació.
D’ençà que Colau està a l’alcaldia, cada any, malgrat les reiterades protestes i peticions d’esmena, s’ha entossudit a provocar amb pessebres que, per una raó o altra, menystenien en uns casos, generaven confusió en altres, o senzillament degradaven el que simbolitza: la tradició del Nadal que commemora el naixement de Jesús.
Aquest és el fet, i si Colau té unes tendències anticristianes tan fortes que no li permeten assumir-ho, la solució és fàcil: que l’Ajuntament no faci el pessebre i així, si bé no ho commemorarà, tampoc molestarà als barcelonins.
En aquesta ocasió el missatge ideològic del pessebre és més evident que altres vegades: l’ha enviat al quarto dels mals endreços; allò que es guarda per fer-ho servir en alguna ocasió mentre la pols se’l menja.
La presència de la coalició socialista i la incrustació d’una persona del partit d’Units per Avançar, una de les diverses fraccions amb què es descompassà la dissolta Unió Democràtica, no ha resolt el problema de la fòbia de Colau cap al fet cristià. Aquesta actitud de l’alcaldessa contrasta rotundament amb la seva sensibilitat per felicitar respectuosament la comunitat musulmana en cada una de les seves grans celebracions anuals.
Amb tot, falta una dada crucial: conèixer quan ha costat la broma de les caixes amuntegades al mig de la plaça de Sant Jaume.
