Perquè la nova coalició de govern, inèdita a Europa entre un partit socialdemòcrata i una força situada a la seva esquerra, pugui prosperar necessita en quasi tota certesa l’abstenció d’ERC.
Els seus 13 diputats són en aquest moment una gran força política en la correlació existent al Congrés. En aquest escenari hi ha hagut moviments per part del PSC dirigits pel seu secretari general, Miquel Iceta, d’arribar a un compromís invisible amb ERC que consisteix en que aquest partit faciliti que Sánchez sigui investit com a president del govern a canvi del compromís del PSC de donar suport a la presidència d’ERC a la Generalitat després de les eleccions al Parlament de Catalunya.
Aquest hipotètic escenari està molt lligat a que les eleccions catalanes s’avancin sensiblement, perquè la legislatura té encara dos anys de durada. La posició de Torra i JxCat és allargar el temps tot el que pugin malgrat la inoperància i el fraccionament governamental. Per assolir-ho, Torra necessita que li aprovin els pressupostos d’una vegada perquè continuen funcionant amb els de 2017 i la situació ja fa temps que és insuportable.
En aquesta ocasió sembla viable un “creuat màgic” Torra-Colau de manera que mútuament a l’Ajuntament i al Parlament es donarien suport fent possible així l’aprovació dels pressupostos d’ambdues institucions. ERC votaria a favor a l’Ajuntament de Barcelona i els Comuns també facilitarien l’aprovació en la cambra catalana.
Però aquest fet té l’inconvenient per l’oferta socialista a ERC d’ajornar a una data indeterminada la celebració d’eleccions a Catalunya amb el que se’ls hi estaria demanant als republicans és “Deixeu que ara Sánchez sigui president, quan toqui, i vés a saber quan toca, farem el mateix amb el vostre candidat a la Generalitat”.
Tot plegat té però una altra lectura que comportaria un trencament en el camp independentista. Es tractaria que, amb ERC com a eix, es configurés un nou tripartit format pels socialistes i En Comú Podem, el que permetria als republicans exercir ja de forma completa la seva hegemonia a la Generalitat, que avui depèn en gran mesura de JxCat i en últim terme de Puigdemont, que, recordem-ho, no té cap mena de relació amb Oriol Junqueras, el secretari general d’ERC.
