Segon, que la immigració segueix sent un tabú a Europa, amb una sorprenent capacitat de sembrar la zitzània i desestabilitzar tant a institucions com a l’opinió pública.
Tercer, que amb un govern progressista ingènuament pro-immigració a Madrid l’impacte de l’entrada massiva a Ceuta seria encara més gran: Sánchez es veuria en un compromís entre el seu discurs habitual i la pressió de l’oposició. A més, a l’acollir Espanya els menors (i amb sort a part de la gent gran) es produiria un efecte crida sobre noves onades d’immigrants que donarien encara més influència al Marroc.
I quart, que a Turquia el xantatge migratori a la Unió Europea li funciona estupendament bé.
Espanya (i la població de Ceuta en particular) està patint en carn pròpia la debilitat del seu gobiernos i la manca de rumb geopolític.
Si ni tan sols som capaços de mantenir a ratlla el veí del sud, que té (de moment) una població i PIB inferiors als espanyols, com assolir objectius de política exterior i de seguretat que garanteixin la pau i la prosperitat del nostre país en un món cada vegada més convuls?
No és una pregunta retòrica. La resposta és simplement que no es podrà.
Avui en dia, el Ministeri d’Afers Exteriors d’Espanya és una closca d’ambaixades minvants que es limiten (exagerant una mica) a la feina consular. El mateix succeeix amb el Ministeri de Defensa, un nan que disposa de menys de l’1% de l’PIB (el 1,17% de despesa militar sobre el PIB de l’any 2020 va ser una anomalia deguda a la crisi econòmica).
El problema no es limita a la manca de mitjans materials, sinó de voluntat política, d’estratègia
Tot i el que es podria creure, el problema no es limita a la manca de mitjans materials, sinó de voluntat política, d’estratègia.
Des de les més altes instàncies de govern les qüestions de defensa i seguretat ocupen des de fa molt un tímid segon pla. D’acord, són més visibles que les polítiques familiars (família? I això que és?). Però tampoc figuren en cap dels vuit capítols de l’ pla Espanya 2050.
De fet, el terme “defensa” apareix una sola vegada en el text … i es refereix a la lluita contra incendis. Comproveu directament en el superb document de 676 pàgines presentat a bombo i platerets per Pedro Sánchez.
A hores d’ara, de debò algú pot creure seriosament que la defensa i la seguretat no han d’ocupar al menys un dels vuit capítols que descriuen com ha de ser Espanya en el 2050?
Algú pot creure seriosament que la defensa i la seguretat no han d’ocupar al menys un dels vuit capítols que descriuen com ha de ser Espanya en el 2050?
Com a document de valor estratègic, el pla Espanya 2050 és una broma de mal gust.
Per cert, és una llàstima que abans de publicar-lo ningú a la Moncloa s’hagi llegit el pla de Regne Unit post-Brexit, titulat “Gran Bretanya global en una era competitiva”. Això sí que és una estratègia de llarg termini digna de tal nom.
Tornant a Espanya, la manca de cultura estratègica juntament amb la ingenuïtat pròpia del progressisme i l’escassetat de mitjans han fet que, avui dia, ningú es prengui seriosament Espanya.
Dit d’una altra manera, el nostre país ni sap ni pot defensar els seus interessos davant altres estats i actors no estatals.
El nostre país ni sap ni pot defensar els seus interessos davant altres estats i actors no estatals
Per empitjorar les coses, el mateix passa amb Europa.
En 2019 la nova presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va dir al nostre compatriota Josep Borrell, recentment nomenat cap de la diplomàcia europea: “hem de ser una comissió geopolítica“.
Resulta paradoxal que sigui aquesta mateixa Comissió la que hagi encaixat les pitjors humiliacions de part dels rivals d’Europa.
Recordem algunes de les més memorables: expulsió en viu i en directe de diplomàtics europeus a Rússia amb el mateix Borell estant de visita a Moscou, sofagate infligit per Erdogan i, no oblidem, Charles Michel (el president de el Consell Europeu) a la mateixa Von der Leyen i, més recentment, el segrest d’un avió de Ryanair a un vol entre dues ciutats de la UE per part de govern de Bielorússia.
Però no es preocupin que encara ens queden tres anys per davant de la Comissió més geopolítica de la història.
En definitiva, ningú respecta Espanya ni Europa com actors geopolítics. Ni els seus veïns més propers (Bielorússia, Turquia o el Marroc) ni, per descomptat, els seus rivals globals (Rússia, Xina). Els seus ciutadans, nosaltres, ja hem començat a patir les conseqüències, però aquestes aniran cada vegada a més.
L’estat en què per desgràcia es troba el nostre món fa més que mai urgent una estratègia de defensa i seguretat digna d’aquest nom. De fet, se’n precissen dues: una a escala estatal i una altra (de mínims) a escala europea.
Només amb documents no n’hi ha prou: s’ha de comptar amb els mitjans i amb la voluntat política per posar-los en pràctica
Però només amb documents no n’hi ha prou: aquests plans han de comptar amb els mitjans i la voluntat política per posar-los en pràctica.
Tal com indiquen els estudis d’opinió més recents, els ciutadans europeus es consideren cada vegada més de dretes, i per tant, partidaris de la inversió en defensa i seguretat. La demanda, així doncs, existeix. Quan respondran amb la corresponent oferta els nostres governants?
Loading ...
