La caiguda d’Espanya en l’Índex de Felicitat —tal com explicava l’article d’ahir— té un grapat de raons objectives: algunes, com Rodalies, que l’índex no valora; d’altres, ben visibles a les estadístiques.
Hi ha una mena de misèria que no es veu. No és la de les cues del pa ni la de les barraques als afores —que, quan existeixen, almenys interpel·len la consciència—. És una altra cosa: una incomoditat persistent, una dificultat per respirar amb tranquil·litat, una sensació que la vida no acaba d’anar bé. I, per als joves, a més, està carregada d’incerteses.
Espanya s’ha instal·lat en aquest malestar.
Si es miren les dades amb calma, sense pressa ni consignes, la primera impressió és sorprenent: els ingressos pugen. L’any 2024, la renda mitjana per persona arriba als 15.620 euros, amb un increment del 5,5% anual. Tot sembla indicar una millora. Però immediatament apareix la segona dada, més obstinada: el 25,7% de la població continua en risc de pobresa o exclusió social.
És a dir: guanyem més, però no sortim de la precarietat.
Aquest és el nucli del problema. No estem davant d’una crisi clàssica, sinó d’una anomalia estructural. L’economia creix, però no transforma la vida de la gent. És com un motor que gira, però no transmet força a les rodes.
Si es vol entendre bé el fenomen, cal baixar al detall. I el detall, com sempre, és més incòmode que el titular.
Per exemple: més d’un terç de la població —el 36,4%— no pot afrontar una despesa imprevista. Un altre 32,2% no pot permetre’s una setmana de vacances a l’any. I un 8,5% declara arribar a final de mes amb molta dificultat.
Això no és pobresa extrema: és la fragilitat permanent d’una part molt significativa de la població.
La vida es converteix en una successió d’equilibris precaris. Tot funciona mentre no passa res. Però quan passa —una avaria, una malaltia, una despesa imprevista— el sistema domèstic s’ensorra amb una facilitat inquietant.
Aquest és el primer factor de la infelicitat: la inseguretat vital.
El segon és encara més greu, perquè afecta el futur: la pobresa infantil. Un 33,9% dels menors de 16 anys es troben en risc. Dit d’una altra manera: un de cada tres infants creix en un entorn de precarietat.
Un país pot suportar moltes coses, però no pot suportar indefinidament això. Perquè la pobresa infantil no és només una situació present: és una condemna diferida. És la manera més eficaç de fabricar desigualtat futura. I en aquest llast som dels primers d’Europa. Un escàndol.
Aquí és on el diagnòstic deixa de ser econòmic i esdevé moral.
La tercera causa és més subtil, però igualment decisiva: la desigualtat territorial. Hi ha Espanyes diferents. A Andalusia o Castella-la Manxa, el risc de pobresa supera el 34%. Al País Basc o Navarra, baixa per sota del 17%.
No és només una diferència de renda. És una diferència d’expectatives, de seguretat, de possibilitats. El lloc on neixes continua determinant, en gran mesura, el lloc on acabaràs.
Això erosiona una de les bases més importants del benestar: la percepció de justícia.
Però potser el factor més revelador és el que desmenteix el relat oficial. Ens diuen que els salaris pugen —i és cert—, però s’oblida el més important: el cost de la vida puja més ràpid. Habitatge, energia, alimentació… tot allò que no es pot evitar. L’habitatge i l’alimentació, de manera destacada, consumeixen una part molt important del salari mitjà; en els ingressos més baixos poden representar el 60% o el 70% o més. I, precisament, són aquests dos epígrafs els que més han crescut.
El resultat és evident: més ingressos no equivalen a més benestar.
A això s’hi afegeix un element sovint ignorat: l’estructura familiar. La proliferació de llars monoparentals, la precarietat laboral i la dificultat de tenir fills converteixen la família —que sempre ha estat el gran amortidor social espanyol— en una institució més feble.
I quan la família es debilita, l’Estat no arriba. O arriba tard. O arriba amb mecanismes pensats per contenir, no per resoldre.
Aquest és, probablement, el punt més delicat de tots: l’Estat del benestar espanyol és compensatori, però no regeneratiu. Alleuja, però no transforma. Evita el col·lapse, però no construeix autonomia.
El resultat final és un país que tolera —i això és el més inquietant— un 25% de població estructuralment vulnerable.
Això ja no és una anomalia. És una normalitat.
I aquesta normalitat és, en el fons, el que explica la infelicitat. No es tracta només de tenir més o menys diners, sinó de saber si la vida té direcció, si hi ha marge per progressar, si l’esforç serveix d’alguna cosa.
Quan aquesta percepció desapareix, el malestar s’instal·la de manera silenciosa però persistent.
Espanya no és un país pobre. Però tampoc és, cada vegada més, un país que funcioni bé. És un país on es pot viure, però costa no anar amb la llengua fora; on les coses no acaben de funcionar ni d’encaixar.
I això —més que qualsevol indicador econòmic— és el que acaba definint la felicitat col·lectiva.
La pobresa avui no és atur: és treball insuficient per viure dignament. #Treball #Precarietat Share on X
Loading ...
