Ha estat notícia de portada i a més amb grans escarafalls. La Xina ha perdut població en termes de creixement vegetatiu el 2022 per primera vegada. Els titulars han estat, si no apocalíptics, sí que molt dramàtics. Per exemple, un diari més aviat ponderat com La Vanguardia dedicava una pàgina sencera amb el títol de “La Xina minvant”.
Retinguem el fet per comparar-lo amb el nostre cas concret. La pèrdua de població en termes de creixement vegetatiu, és a dir la diferència entre naixements i defuncions, va ser l’any passat del -0,6%. El 2011 havia estat positiu amb un 7,4%, i en una data més llunyana, el 1987, era del 16,6%. Una xifra extraordinàriament alta. Aquest percentatge expressa el saldo natural de la població per cada 1.000 habitants. És a dir, que el 2022 es reduïa en l’esmentat -0,6% per cada 1.000 persones. Naturalment, aquesta xifra multiplicada pel conjunt de la població dona lloc a una magnitud molt gran, tant com 850.000 persones. Però, per poder fer les comparacions entre països s’utilitza aquesta unitat de mesura de creixement (o decreixement) de la població per 1.000 habitants.
Si ens traslladem a Catalunya constatarem que la nostra situació és molt més perillosa. Primer perquè la xifra negativa és molt més gran, més del doble. El saldo vegetatiu va ser d’-1,53% el 2021 més del doble que la xinesa. Però, a més, és que el nostre dèficit va començar molt abans perquè, cosa que no es té en compte habitualment, moren més persones que neixen a Catalunya des del 2018.
La situació espanyola encara és pitjor. El saldo negatiu va començar de fet el 2017 amb un -0,66%. Dos anys abans ja s’havia produït un signe d’aquesta mena, però era molt menor de -0,04%. La darrera xifra la de 2021 és de -2,37%, és a dir quasi 4 vegades el valor xinès.
Però els grans titulars dedicats a la Xina perquè un any s’ha reduït el creixement vegetatiu no es produeixen en el cas espanyol, malgrat que el problema és extraordinàriament més greu. Si es fan diagnòstic sobre la Xina a llarg termini en el sentit que queda amenaçada a causa de la demografia, la seva condició de gran potència, ja m’explicareu amb les xifres de Catalunya i Espanya com hauríem de qualificar el nostre escenari. Però no passa res. No està a l’agenda política. El problema de la manca de naixements està fora de tota preocupació, tant a la Generalitat com al govern espanyol.
No només això, sinó que el recent debat sobre les mesures que el vicepresident de Castella i Lleó va dir que volien aplicar d’oferir opcionalment a la dona embarassada la possibilitat de veure l’ecografia del seu fill, ha promogut una escandalera que té un denominador comú. Situar l’avortament per sobre de tot, de tal manera que la nova llei ja es liquida el mandat constitucional d’establir un període de reflexió i informar d’alternatives que puguin existir a la dona que vol avortar.
En aquesta crisi demogràfica Castella i Lleó ocupa un lloc destacat i, per tant, té la seva lògica que es preocupin d’aquestes qüestions. I encara en tindria més si es preocupés de tenir més incentius econòmics per a la natalitat i les famílies amb fills. Perquè si a Espanya el retrocés de població per saldo vegetatiu es produeix des del 2017 amb claredat, a Castella i Lleó estan ja en aquesta situació des del 1988! I a més amb xifres astronòmiques cada any. La pèrdua per saldo vegetatiu ha estat el 2021 de -6,81%, la segona més important d’Espanya després d’Astúries. A més, la covid-19 va castigar durament aquest territori a conseqüència de l’avançada edat mitjana de la seva població, perquè el 2020 excepcionalment, el saldo vegetatiu negatiu va arribar quasi al -10%.
Té tota la lògica del món que s’intenti fer reflexionar sobre l’avortament i qui no ho vegi és que no vol assumir el problema en tota la seva dimensió. Perquè la xifra no és ni molt menys petita. El 2021 van avortar a Espanya una mica més de 90.000 dones. La majoria d’elles, el 65% per primera vegada, però és que hi havia un 23% que ho feien per segona vegada i un 7,4% per tercera, és a dir, un 30% dels avortaments són de persones que han assolit aquest sistema com una pràctica. La quasibé la meitat de les dones que van avortar no tenien cap fill, i un 25% en tenien un. Curiosament, la proporció de les dones que tenen famílies nombroses són les que avorten menys.
En tota aquesta davallada demogràfica, hi ha unes poques excepcions. Es tracta de les Balears que continua tenint saldos positius molt petits, però positius, i d’una manera destaca la comunitat de Múrcia que precisament és un dels territoris on es registren menys avortaments. No és que aquesta sigui, ni de bon tros, l’única causa, però sens dubte té una incidència clara. Madrid és l’altra comunitat que presenta xifres positives amb un modest 0,22%, però que ve de magnituds molt més elevades. La dinàmica de la població expressa també la dinàmica de la societat i en aquest cas es constata que també en aquest terreny Madrid supera clarament a Catalunya.
Amb tot, el lloc on el decaïment de la natalitat no es dona és a Melilla, que el 2021 presentava un creixement vegetatiu molt elevat amb proporció als que es donen a Espanya del 4,41%. La raó fonamental és el pes de la població musulmana practicant en aquesta ciutat.
Loading ...
