Un any després de la DANA, tot continua igual. Les cicatrius del paisatge i les de la burocràcia es confonen, i si avui el cel tornés a obrir-se amb la mateixa fúria, els danys serien semblants, sobretot els materials. Hi hauria menys víctimes mortals —l’absurd retard de l’alerta no es reproduiria—, però el drama material, econòmic i emocional, en part de les víctimes, seria sens dubte el mateix.
Això ja és una primera lliçó: a Espanya, el temps passa, però el sistema no canvia.
La reconstrucció continua sent lenta, desequilibrada, i sovint humiliant per als afectats. Els ajuntaments aguanten com poden, la Generalitat sense assolir un bon resultat ho fa més bé que el Govern central que ho observa des de la llunyania madrilenya i la burocràcia central, i sobretot uns polítics més atents en assenyalar la palla en l’ull de l’altre que veure la biga en el propi.
La manca estructural: un país sense rendició de comptes
El veritable problema, però, és més profund. Cada gran catàstrofe —natural, sanitària o institucional— troba sempre el mateix escull: l’absència de rendiment de comptes. A Espanya no existeix la cultura d’examinar els errors, d’aprendre’n, de millorar.
Després de cada desastre, arriba la roda de premsa, la frase feta (“hem après molt”) i el silenci administratiu. Cap informe independent, cap auditoria pública, cap comissió parlamentària amb experts, cap llibre blanc.
La política espanyola viu anestesiada per una irresponsabilitat col·lectiva. Els governs, obsessionats per la imatge i no pel servei, confonen el bé comú amb el bé del partit. I l’oposició, com que tampoc vol veure’s al mirall, calla.
La gran lliçó oblidada de la Covid
La pandèmia va ser la prova definitiva. Un país tancat, el Parlament silenciat, els drets constitucionals suspesos amb una naturalitat que faria tremolar qualsevol demòcrata.
El resultat? Més morts per milió d’habitants que la majoria d’Europa, una economia enfonsada i escàndols de corrupció que encara supuren, com el de les mascaretes.
I què va passar després? Res. Ni llibre blanc, ni informe d’experts, ni conclusions. El govern Sánchez no volia revisar un desastre que el deixaria en evidència. Però l’oposició tampoc: algunes comunitats com Catalunya i Madrid, van aplicar cribratges per edat, i preferien callar.
D’aquella falta de transparència n’ha nascut un hàbit: la impunitat com a política d’Estat.
I com a símbol d’aquest absurd, avui un dels principals responsables de la gestió sanitària fracassada, Salvador Illa, és president de la Generalitat. La política espanyola té una memòria inversa: premia els errors.
Repetir la història: DANA, apagades, incendis
Les mateixes disfuncions tornen una vegada i una altra amb el mateix guió.
Els fons europeus Next Generation, que havien de reconstruir i transformar, han quedat atrapats en el laberint burocràtic. La majoria de projectes ni tan sols s’han executat.
El SEPE, símbol del servei públic, ha passat de l’atenció personalitzada a la “cita prèvia impossible”.
I quan arriba una nova catàstrofe, esperem miracles de les mateixes institucions que fa anys funcionen com una màquina espatllada.
L’exemple més recent? La gran apagada elèctrica. Encara no se sap què va passar. Les versions del Govern i Red Eléctrica són contradictòries. L’únic clar és que el cost de prevenir-ne una altra ja l’estem pagant nosaltres, a la factura de la llum. Així és com funciona Espanya: quan l’Estat falla, el ciutadà paga.
I els incendis? Aquest estiu, el foc va arrasar milers d’hectàrees mentre els governs es barallaven per les competències. Es diu que “els incendis d’estiu s’apaguen a l’hivern”, però aquest hivern no s’ha apagat res: ni la descoordinació ni la ineficiència.
Un Estat que no aprèn
Passada la tempesta, torna la indiferència. Cada drama nacional —la DANA, la Covid, la gran apagada, els incendis— és seguit d’una mateixa successió: titulars, excuses i oblit.
El problema no és la catàstrofe, sinó la rutina de la incompetència. Tenim uns dirigents que ni planifiquen, ni executen, ni aprenen. Uns polítics que han convertit l’error en rutina i la irresponsabilitat en ideologia.
I, pitjor encara, una ciutadania massa resignada, que no exigeix ni transparència ni responsabilitat.
Mentre no canviï això, qualsevol nova emergència —sigui una DANA, una pandèmia o una crisi energètica— ens trobarà, com sempre, desprotegits, descoordinats i desinformats.
El país continuarà esperant miracles d’una administració que no creu ni en Déu ni en l’eficiència. I el miracle, en aquestes condicions no acostuma a arribar.
Sense rendir comptes, no hi ha futur: només repetició d’errors. #DANA #Covid #NextGeneration Share on X
Loading ...
