Com ja succeïa en el cas de la mesura del nombre de metges que expressava uns nivells més alts que el comú denominador a la UE, malgrat les mancances evidents d’atenció mèdica que la població està registrant (sempre segons les dades de l’Anuari Regional d’Eurostat 2022), succeeix una cosa semblant amb els indicadors educatius, on es produeix la paradoxa entre els resultats molt més que acceptables d’Espanya i de Catalunya en relació amb el context de la UE i els resultats PISA que expressen el nivell de coneixements, o si es vol en altres termes, el rendiment escolar en tres àmbits específics: lectura, matemàtiques i ciències.
Les dades de l’Anuari de l’Eurostat ens informen sobre una sèrie de paràmetres. El primer d’ells és la taxa de participació de l’educació primària. Espanya presenta com a conjunt uns nivells més alts que la major part d’Europa, inclosa Alemanya, amb l’excepció de França, que és la que amb diferència assoleix les màximes cotes, Irlanda i el sud d’Itàlia.
En aquest context Catalunya, el País Valencià i Madrid presenten uns nivells lleugerament inferiors. Si 100 és l’òptim i la major part d’Espanya se situa en el 97,5, Catalunya ho fa en el 96,4. Però és que regions tan importants com Babiera assoleixen només el 93,3. Des d’aquest punt de vista, el de l’educació primària, els resultats d’Espanya i els de Catalunya, amb el matís assenyalat, serien comparativament bons.
Un segon indicador és el d’estudiants matriculats en l’educació secundària superior, és a dir batxillerat i formació professional de segon grau. En aquest cas també es produeix en línies generals un resultat semblant a l’anterior i fins i tot encara millor, perquè en aquest cas els resultats espanyols són perfectament comparables amb els francesos i només superats per Irlanda, Islàndia, Grècia i Lituània. En general s’està per sobre les regions centrals d’Europa, incloses les alemanyes, i evidentment totes les de l’est i gran part d’Itàlia.
A diferència de la primària, Catalunya ocupa un nivell destacat. Se situa en la franja de màxims amb un percentatge igual o superior al 65%, una posició que comparteix amb Andalusia i Madrid. En el cas espanyol qui encapçala la classificació és precisament la comunitat andalusa. És clar que, i aquest és un crit d’atenció sobre la significació d’aquestes dades, les regions gregues presenten millors resultats que les catalanes i les madrilenyes ocupant totes els primers llocs. Tindríem per tant en aquest segon ítem una valoració també positiva.
Un tercer element és el de la població de 20 a 24 anys que té un títol d’educació secundària superior, és a dir, batxillerat o FP de nivell de segon grau. En aquest cas la situació espanyola i catalana ja no és tan bona. Se situa clarament per sota de França, Itàlia i de la major part de regions alemanyes, poloneses i centreeuropees. Com en tots els altres casos, destaquen els bons percentatges grecs que tornen a situar-se en màxims.
En el cas català, en relació amb el màxim que se situa en una magnitud igual a 95 o més i amb una mitjana pel conjunt de la UE de 84, 6, només assoleix un 78,1, i només té per darrere Castellà la Manxa, Andalusia i Múrcia. Aquí podríem detectar un punt flac en general d’Espanya i especialment de Catalunya.
Una cosa són el nombre de persones que es troben dins un determinat cicle educatiu, i aquí els resultats són bons, i una altra cosa són aquelles que acaben els estudis i, per tant, com veiem en aquest indicador obtenen la titulació. Estadísticament, aquesta flaquesa desapareixerà amb la nova llei d’educació donat la facilitat per aprovar curs i la desaparició dels repetidors. Serà un maquillatge estadístic, però que naturalment es notarà en els futurs resultats de l’Anuari de l’Eurostat. En certa manera ens estarem fent trampes al solitari.
Perquè alhora aconseguim resultats bons en el percentatge de població escolaritzada i molt inferiors en alumnes titulats de secundària post obligatòria, també tenim una mala posició en els resultats PISA, que seria l’altra cara de la moneda, l’amidament des del punt de vista dels coneixements que tenen aquests alumnes matriculats als 15 anys.
Els resultats PISA actualitzats a desembre del 2021 en ciències i matemàtiques, perquè la prova de compressió lectora va ser suspesa per les irregularitats que es van detectar, assenyalen que se situa per sota de la mitjana de l’OCDE. En la de ciències la de l’OCDE està en els 489 punts i Espanya en els 483. Mentre que en matemàtiques, l’OCDE presenta el mateix valor numèric i Espanya veu reduïda la seva puntuació a 481 punts. En ambdós casos a més es mostra una inflexió de resultats a partir del 2015, i el que era una tendència a aproximar-se a la mitjana de l’OCDE es converteix ara un altre cop en el creixement de la diferència en termes negatius per a Espanya.
En aquest context Catalunya se situa amb una posició que podríem d’aurea mediocritas. En ciències som la setena comunitat autònoma sobre un total de 17 i una puntuació de 489 punts, per tant, igual a la mitjana de l’OCDE, mentre que en matemàtiques retrocedim a la posició 9 i assolim una puntuació de 490 punts, un punt per sobre de la mitjana de l’OCDE. Certament, no ens podem consolar pensant que estem enrasats en aquell valor mitjà, però que alhora en el context espanyol, que no és precisament per tirar coets, ens situem cap a la meitat de la classificació.
Tal com ens preguntàvem en el cas dels metges, aquí cal fer una reflexió semblant, com és la manca de relació entre els aspectes quantitats que assenyalen un bon nivell de matriculació comparat amb el context europeu, però al mateix temps els baixos resultats obtenen els nostres alumnes.
Segurament hi ha un problema de continguts, capacitats docents, organització, entre altres raons i, per tant, la primera reflexió que se’ns acut és que no és tant un problema derivat de disposar de menys mitjans que en el conjunt de la UE, sinó que aquests tenen un rendiment més baix. Tota una reflexió que xoca amb la inèrcia habitual de pensar que la solució sempre radica en demanar més i més, i mai en contemplar com fer-ho millor.
