Catalunya, un país políticament desestructurat

Si de la lletra baixem a les xifres, veurem que des de la desaparició de Convergència, Catalunya és un país que tendeix a una creixent desestructuració política. Ara al Parlament, malgrat la desaparició de Cs, hi ha representades 8 forces polítiques durament enfrontades entre elles. El guanyador, el PSC, ni tan sols arriba al 28% dels vots i això dona idea de l’atomització política que patim.

Entre independentistes i no independentistes els blocs continuen sent molt semblants. 43,7% els primers i 46,7% els segons, amb un 5,8% dels Comuns perquè són una ànima pura que està al llim i no acaba de caure cap a una banda o l’altra. En la divisió esquerra-dreta, la primera guanya amb un cert avantatge, però res contundent, 51,3% contra 44,3%, però el que crida l’atenció és que dins de cada bloc els enfrontaments seran irreductibles. D’una banda, PSC i ara ERC i, de l’altra, Comuns i la CUP. Per la banda de la dreta passa alguna cosa semblant, Junts està lluny de Vox, i el PP d’Aliança Catalana.

D’altra banda, la participació no és per tirar coets. No és que hagi estat molt més baixa que en altres ocasions, però és clar que per les raons que siguin anar a votar pel Parlament de Catalunya no mou passions. Perquè un 57,9% de participació és poc, molt poc. Més si hi ha aquests grans antagonismes en joc: extremes dretes i extremes esquerres, amenaces populistes, independentisme i constitucionalisme, una llengua catalana que s’esmuny i la pretesa imposició del català a tothom. D’antagonisme tants com en vulgueu, de calentures també. Però els votants més aviat tendeixen a ser escadussers.

I ara, amb aquest panorama tenim urgències greus, unes que lentament alteren radicalment el país, com la immigració, la nul·la natalitat i l’envelliment. Altres, que esclaten de cop com aparents cignes negres, que en realitat són fruit del mal governar, com la sequera, o ara la greu afectació de Rodalies.

Amb aquest panorama la incertesa pel nou govern és total. ERC ja ha declarat que se’n va a l’oposició i, per tant, no sembla factible el tripartit. Puigdemont vol ser president i Sánchez el necessita a Madrid. El vot de partits de disciplina espanyola és més gran que mai i a més les eleccions europees són d’aquí a 4 dies i signifiquen l’examen de revàlida de Sánchez que va ser clamorosament derrotat a Galícia, va salvar els mobles al País Basc, ha guanyat amb èxit a Catalunya, però la ressaca del triomf pot ser perillosa. D’aquí que les eleccions del 9 de juny contribueixin a la seva liquidació o li donin llarga vida política.

En tot cas sumat i debatut des d’una perspectiva catalana, l’evidència assenyala una situació política de la qual poc es pot esperar que sigui capaç de resoldre les necessitats, amenaces, oportunitats i reptes que té com a país.

El problema polític i col·lectiu de Catalunya és que no hi ha un projecte prou compartit. No hi ha un espai polític prou gran, capaç de generar-lo, ni una cultura que cohesioni i generi responsabilitat col·lectiva amb força per propiciar-lo. Ha desaparegut tot horitzó de sentit, i aquest fet fa més evident el perquè de la foguerada del procés. Molta gent volia aquest sentit col·lectiu, i va semblar que era possible i a més fàcil, perquè així li van explicar en una independència exprés. Tot allò ja es veia que era un castell construït a la sorra, però per a molts era massa bonic per voler-ho reconèixer.

El resultat és el que és i sembla que, una vegada més, o Catalunya torna a refer el seu propòsit compartit o possiblement d’aquesta no se’n sortirà, perquè hi ha tres fets que canvien radicalment la història precedent. Un, el gran potencial espanyol que tan bé expressa Madrid. El risc que retrocedim segles i en lloc de ser punters passem a ocupar llocs subsidiaris en la política i l’economia espanyola.

L’altra característica és una gran immigració. No és novetat per a Catalunya, però sí que ho és per la seva dimensió numèrica i dificultat d’integració. I per si no n’hi hagués prou, fenòmens de globalització i canvi i ruptura tecnològica, pèrdua de claredat també del que significa Europa. En definitiva, un marc molt marcat per la incertesa del qual no en podem extreure gaires referències que ens orientin. I aquest fet també assenyala una gran novetat en relació amb el nostre passat, en el qual trobàvem en l’exterior objectius que ens ajudaven a definir el propi camí.

 Loading ...