Si es descarta el tripartit, totes les solucions per constituir un govern a Catalunya són dolentes i això, tard o d’hora, es paga. És així perquè la democràcia per ser eficaç, que és el que la justifica, ha de ser representativa i inclusiva. Si no té aquestes dues condicions, ni és democràcia ni serveix per governar bé. Aquestes condicions elementals s’obliden perquè els partits, amb la necessària ajuda dels grans mitjans de comunicació, han convertit la política democràtica en un simple joc de poder i l’han reduït a una mecànica que consisteix a arribar-hi, i tota la resta no compta. Estem a anys lluny de les pràctiques més comunes a Europa.
Per exemple, ara mateix, Holanda ha trigat 6 mesos a posar d’acord els partits per configurar un programa de govern. I aquesta és una primera clau. Un programa que ha estat conegut al llarg del procés d’elaboració i que serà públic i a l’abast de tots els electors. És una coalició formada per l’extrema dreta, que va guanyar les eleccions, però que renuncia a presidir el govern per facilitar l’acord al partit liberal, al partit demòcrata cristià i al partit dels pagesos i ramaders, el BBB, que va obtenir uns extraordinaris resultats electorals.
És clar que a Espanya aquesta condició d’inclusivitat i representativitat poc la té el govern Sánchez, com ho constata el fet que no hagi aconseguit aprovar pressupost, que és, no ho oblidem, la raó primigènia de tot govern, i que quan no ho assoleix com a mínim en fa qüestió de confiança o convoca noves eleccions. El que s’està fent a Madrid és molt a prop de la ficció democràtica, però el que es vol fer a Catalunya pot ser pitjor si prospera la idea d’Illa de govern en solitari, imitant a Collboni a l’Ajuntament de Barcelona.
Illa voldria governar amb només el 31% dels escons, el 27,9% dels vots, que amb prou feines representen el 17% dels electors. Això no seria democràcia, sinó una paròdia de la mateixa, només possible per la dictadura dels partits, la partitocràcia, i l’existència d’una ciutadania majoritàriament passiva, i uns lideratges socials de vol gallinaci. En aquestes condicions, Illa no pot governar i això és una evidència, repetim-ho, democràtica.
Puigdemont vol fer un doble salt mortal. Ser president amb el vot a favor d’ERC, la CUP i, res podria impedir-ho, d’Aliança Catalana, i el que és més important, l’abstenció del guanyador, el PSC, perquè pogués formar govern en una segona ronda de votacions. Des del punt de vista de la legitimitat i la legalitat, faria exactament la mateixa que el govern Sánchez. Seria més representativa que la d’Illa en solitari, però evidentment donaria lloc a un govern molt estrany, si bé en aquest cas, com en el fet holandès, el més important seria no tant que votessin a Puigdemont com que es posessin d’acord en un programa concret de govern i l’expliquessin. Si això ho assolissin tindríem una cosa tan apanyada com pugui ser el cas holandès. Si només es tracta de votar persones, el desastre està garantit.
En el fons hi ha un problema clau. ERC, el partit que pot determinar quin és el tipus de govern que es faci, s’ha trencat. El president actual de la Generalitat se’n va a casa. Igual que la secretària general, Marta Rovira, i Junqueras, ai Junqueras!, que primer fa una carta oferint-se pel que calgui als ciutadans i l’endemà, vist l’enrenou intern, diu que també es retira, però… deixa la porta oberta a tornar molt aviat en el congrés que anuncien que serà el novembre. Molts mesos en el buit per al partit que té la resposta al govern de Catalunya, amb l’agreujant d’unes eleccions europees d’aquí a 4 dies que afrontarà en plena crisi i ha de continuar fent política a Madrid i, per tant, donant suport a Sánchez (o no) amb una aliança que ha estat decisiva en la seva desfeta. Quin camí acabarà escollint ERC i quan? Perquè si, és clar, ara afavoreix el govern Illa o el de Puigdemont i el novembre fan un congrés que no pensa el mateix, el desori polític serà monumental.
Només hi ha dos camins. Un, l’holandès: una negociació entre partits que garanteixi una representativitat suficient amb base a pactar un programa electoral clar, concret i a l’abast de tots els ciutadans. Això, o fer el que amb puritat democràtica s’escau: si el mandat dels ciutadans no ha estat prou clar, com sembla, o esdevé inviable de complir, cal tornar a cridar a la ciutadania perquè decideixi. Aquests són els valors i els riscos de la democràcia de veritat.
Per cert, que ERC té una forma fàcil de resoldre ara el seu atzucac: que sense esperar el congrés faci una consulta a tots els afiliats per decidir quina opció prenen. Això també seria practicar la democràcia.
Loading ...
