Es diu que en ocasions l’arbre no deixa veure el bosc. En aquest cas és més aviat al revés. És el bosc, la contínua aportació de dades diàries i fragmentades del cas català, el que no permet observar una evidència terrible: Catalunya supera clarament Espanya en nombre de morts per milió d’habitants, tot i que aquest estat ocupa el primer lloc del món.
El rècord espanyol a data 8 d’abril se situa en 314 morts per milió d’habitants, mentre que el català està en 400. És un resultat espectacularment alt, que està passant desapercebut perquè ni els mitjans de comunicació ni el Parlament, que s’ha reunit aquesta mateixa setmana, li han prestat atenció ni s’ha buscat una explicació d’aquesta tràgica diferència.
Però és urgent i necessari buscar les causes.
Primer, per donar una raó de tanta mort i després, per aprendre el que s’ha fet malament i rectificar. Ni la crisi i molt menys encara la ideologia poden justificar el no tractar aquells aspectes més perjudicials de la situació. Una pista d’una de les causes determinants ens la dona la desautorització radical del Conseller d’Empresa i Ocupació, Afers Socials i Família, Chakir El Homrani, en transferir les seves competències sobre residències per a gent gran al departament de Sanitat.
Entre polítics amb dignitat això hagués significat la dimissió del Conseller, perquè ha quedat patent la manca de confiança en la seva gestió, el Parlament hagués demanat el seu cessament, i segurament, si no es tractés d’un govern partit per la meitat, en què Torra només mana sobre els consellers de Junts per Catalunya, l’hagués cessat.
I és que la mortalitat a les residències catalanes, com ja hem dit en altres ocasions, és molt elevada. Ni més ni menys que afecta el 25% del total d’aquest tipus de morts esdevingudes a tot Espanya. Però la solució més o menys salomònica s’ha assolit perquè el conseller d’Esquerra continua en el govern tot i el seu fracàs rotund, i la competència continua en mans d’Esquerra Republicana, perquè aquest és el partit d’Alba Vergés, la Consellera de Sanitat.
Perquè la causa fonamental de tantes morts són precisament les persones més grans de 70 anys, com a la resta d’Espanya, però a Catalunya com que la negligència i la incapacitat han estat més grans, el càstig també ho ha estat.
Hi ha una segona raó. La situació de les UCI durant la setmana crítica ha estat pitjor a Catalunya que a Madrid, la comunitat més castigada pel coronavirus. La saturació d’aquestes unitats vitals per evitar les defuncions ha accentuat el dany i ha estimulat la pràctica del cribratge per edat, sobretot en l‘ús de respiradors i en el trasllat a l’hospital de malalts que es trobaven en els seus domicilis. Tot això no ha fet altra cosa que augmentar el nombre de morts. El Departament de Salut podia haver atenuat aquest impacte crític sol·licitant ajuda al govern central i a les altres comunitats que disposaven de nombroses places lliures en les unitats de cures intensives, però no es va fer res d’això, aparentant una suficiència que ha costat vides. És el problema de la ideologia, sobretot quan acaba imposant-se per sobre del valor de la vida humana, i aquesta és una responsabilitat que el govern independentista de la Generalitat haurà d’assumir per la resta dels seus dies.
Cal que la societat catalana i les seves institucions polítiques prenguin consciència d’aquesta realitat tràgica, exigeixin les responsabilitats polítiques, perquè això no s’ha produït per una fatalitat del destí, i adoptin i facin públiques les mesures necessàries perquè no se segueixi repetint tot aquest tràgic desastre.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
El rècord espanyol a data 8 d'abril se situa en 314 morts per milió d'habitants, mentre que el català està en 400 Share on X
