Aquest article aplica el model historicofilosòfic d’Arnold J. Toynbee sobre el desenvolupament i col·lapse de les civilitzacions al cas de Catalunya. Es planteja que la història moderna catalana es pot llegir com una seqüència de desafiaments i respostes: des de la decadència posterior al segle XVI fins a la recuperació cultural de la Renaixença i el posterior estancament al segle XXI.
L’estudi integra les teories contemporànies del col·lapse (Tainter, Diamond, Green, Bardi, Kemp) per examinar si l’actual crisi catalana respon a un esgotament de l’impuls creador o a una manca d’estímuls significatius.
El pensament d’Arnold J. Toynbee, desenvolupat a la seva obra monumental A Study of History (1934–1961), proposa un esquema d’interpretació de les civilitzacions fundat en la dinàmica entre desafiament i resposta. Les societats no progressen per inèrcia, sinó mitjançant una minoria creadora capaç de respondre amb innovació als reptes del seu entorn. Quan aquesta minoria perd la vitalitat i es converteix en una minoria dominant, la civilització entra en decadència.
Tot i que Toynbee pensava en civilitzacions de gran escala, el seu marc teòric es pot aplicar a comunitats històriques menors que tenen consciència cultural, llengua i projecte propi. En aquest sentit, Catalunya ofereix un exemple privilegiat de com una col·lectivitat pot experimentar fases alternes de desintegració, renaixement i esgotament, articulades per la tensió entre estímul i resposta.
Per Toynbee, el desenvolupament de les civilitzacions depèn de la seva capacitat de generar respostes creatives davant de desafiaments que poden ser naturals, socials o espirituals. El progrés sorgeix quan l‟estímul és proporcional a la capacitat de reacció; un desafiament massa feble no provoca creixement, i un d’excessiu pot resultar destructiu.
En aquest procés intervé la minoria creadora, conjunt d’individus que encarnen l’energia espiritual i moral del grup. La decadència comença quan aquesta minoria degenera en minoria dominant extractiva per utilitzar aquest altre terme, que imposa pel poder allò que abans inspirava per l’exemple. En aquest punt, la civilització no mor per agressió externa, sinó per esgotament intern: “Les civilitzacions no són assassinades, se suïciden” (Toynbee, 1946, p. 253).
El concepte de minoria extractiva, que en el nostre cas s’alimentaria de la partitocràcia, elits econòmiques i mediàtiques, està estesa a la literatura econòmica, i amb autors i obres de prestigi. És el cas de Daron Acemoglu i James A. Robinson, ells són els principals teòrics de les “institucions extractives”, que estan controlades per elits reduïdes que concentren el poder polític i econòmic.
Aquestes elits controlen les regles del joc econòmic i polític, bloquegen la innovació i la competència i busquen mantenir la seva posició privilegiada, encara que això freni el creixement del país.
Un altre Nobel d’economia com Douglass North analitza com les institucions modelen els incentius econòmics. Tot i que no fa servir l’expressió exacta, descriu situacions en què una elit política o econòmica minoritària crea institucions per extreure rendes de la majoria. Això genera “rendes monopòliques” i frena el canvi institucional, mantenint un ordre desigual.
Un tercer a assenyalar de notable interès és Mancur Olson, que introdueix la idea del “bandit estacionari”, una minoria governant que extreu recursos (impostos, rendes, monopolis) de la majoria, però que també té incentius per mantenir cert ordre i estabilitat.
És una minoria extractiva racional, interessada a maximitzar-ne l’extracció a llarg termini sense destruir completament l’economia.
El llarg desafiament: decadència catalana (segles XVI–XVIII)
Després de la unió dinàstica i el desplaçament del poder peninsular cap a Castella, Catalunya va experimentar el que es podria anomenar un període de desintegració parcial. La pèrdua del comerç mediterrani, la debilitat demogràfica i la castellanització de les elits van produir una ruptura cultural i econòmica.
Toynbee interpretaria aquesta fase com la substitució de la minoria creadora per una minoria imitadora, incapaç d’oferir respostes originals al nou context hispànic i atlàntic. Catalunya, subordinada culturalment, es va adaptar més per mimetisme que per invenció, i va entrar en una fase de letargia històrica.
El segle XIX: la Renaixença
Al segle XIX emergeix una autèntica resposta toynbeana: la Renaixença cultural i literària. Aquest moviment no es limita al terreny de les lletres, sinó que implica una reconstrucció espiritual i nacional del país.
La recuperació del català com a llengua literària, el ressorgiment de l’interès per la història i les institucions pròpies i la vinculació amb un model econòmic proteccionista i industrial conformen una nova síntesi cultural.
Des de l’òptica de Toynbee, la Renaixença és el moment en què una societat converteix l’adversitat en estímul: la consciència de pèrdua es transforma en creativitat. El desafiament de la subordinació cultural se supera mitjançant una reinvenció simbòlica de la identitat col·lectiva.
El segle XX: modernitat, expansió i esgotament
Durant el segle XX, Catalunya va conèixer fases d’expansió (industrialització, noucentisme , Mancomunitat, Generalitat republicana) i de repressió (dictadures). Als anys de la Transició democràtica, la recuperació de l’autogovern i de la llengua a l’educació va consolidar una estructura cultural sòlida.
No obstant això, a partir de les darreres dècades del segle XX, aquesta energia creadora sembla transformar-se en gestió institucionalitzada. L’impuls espiritual se substitueix per administració del llegat, fenomen que Toynbee (1954) va descriure com a característic de les societats en fase d’estancament: les formes sobreviuen, però l’ànima s’apaga.
La minoria creadora s’ha convertit en minoria administradora, que en el nostre cas a més de poc inspiradora ni tan sols és eficient.
El segle XXI: crisi d’estímul i fatiga cultural
A la tercera dècada del segle XXI, Catalunya mostra signes d’afebliment de l’impuls cultural i polític:
- Descens de l’ús social del català, especialment en àmbits urbans i digitals
- Desgast de legitimitat de les elits polítiques i fragmentació del projecte nacional.
- Pèrdua de dinamisme econòmic i demogràfic.
Des d’una lectura toynbeana, aquests símptomes revelen una manca de desafiament inspirador. Els conflictes amb l’Estat espanyol, que en altres moments van funcionar com a motor de renovació, han esdevingut estímuls repetitius sense poder creatiu.
La societat catalana es troba en una fase d’entropia cultural on l’energia simbòlica es dispersa i la confiança col·lectiva disminueix. No hi ha, ara com ara, una minoria creadora capaç de formular una resposta cultural integradora als desafiaments globals —digitals, lingüístics, econòmics— que enfronta el país.
Lectures complementàries des de la teoria contemporània del col·lapse
Les teories actuals sobre el col·lapse de les societats reforcen i actualitzen la intuïció de Toynbee:
- Segons Tainter (1988), les societats col·lapsen quan els rendiments decreixents de la complexitat tornen insostenible la seva estructura. Catalunya podria experimentar un fenomen similar: un sistema institucional i cultural costós que genera cada cop menys cohesió i creativitat.
- Per a Diamond (2005), la clau és l’ adaptació ambiental i cultural. Catalunya afronta un entorn global canviant –digitalització, migracions, homogeneïtzació cultural– sense haver trobat encara una resposta de fons.
- Greer (2008) i Bardi (2017) interpreten les devallades com a processos d’autoconsum energètic: les societats consumeixen el seu propi capital material i simbòlic. Catalunya, en aquest sentit, pot viure de la seva herència cultural sense renovar-la.
- Finalment, Kemp (2025) subratlla que els col·lapses recents deriven de la pèrdua de legitimitat de les elits i de la polarització social; elements que també descriuen la situació política catalana actual.
En conjunt, aquests marcs confirmen que el col·lapse no sempre és material: es pot manifestar com a crisi de sentit i esgotament simbòlic, tal com Toynbee ho havia anticipat en el seu llenguatge espiritual.
Catalunya avui no s’enfronta a un col·lapse en el sentit material o institucional, sinó a una crisi d’estímul.
El motor cultural i moral que va impulsar la Renaixença s’ha afeblit, i no ha sorgit un nou desafiament capaç de mobilitzar la creativitat col·lectiva. En els termes de Toynbee, la civilització catalana travessa una fase en què la seva minoria dirigent ha perdut la capacitat de proposar una visió inspiradora, i la societat, en conseqüència, tendeix a l’estancament.
El futur dependrà de si apareix una nova minoria creadora capaç de reinterpretar els desafiaments contemporanis –globalització, pluralitat, canvi tecnològic– en clau catalana, sense caure en la nostàlgia ni en la mera administració del passat.
Mentrestant, Catalunya il·lustra amb nitidesa la tesi de Toynbee: les civilitzacions –o les cultures– no moren per manca de poder, sinó per manca d’imaginació moral i espiritual per respondre als desafiaments que elles mateixes produeixen.
https://conversesacatalunya.cat/urgent-i-necessari-el-ressorgiment-de-catalunya/
La Renaixença va ser la gran resposta creadora catalana davant de la decadència. On és aquesta energia avui? #IdentitatCatalana Share on X
Loading ...
