Coincideixen en el temps dues notícies negatives per a Catalunya que, lluny de ser anecdòtiques, afecten l’estructura mateixa del país. Alhora, hi ha una notícia positiva, diferent en la seva naturalesa, que té un impacte material i concret, contribuint a un ambient més favorable tant en l’àmbit econòmic com en el polític. Comencem per la bona.
La notícia positiva és el retorn de la seu social de Ciments Molins a Catalunya. No es tracta del centre de producció ni de direcció, que mai no van abandonar Catalunya, però aquest és el retorn de la primera gran empresa que va traslladar la seva seu social, en aquest cas a Madrid, durant el conflicte per la independència.
Encara que no és la primera empresa que reubica la seva seu a Catalunya, les anteriors eren petites i no tenien l’impacte significatiu que té Ciments Molins. Aquest fet és particularment beneficiós tant per al govern de la Generalitat com per al govern d’Espanya, ja que reforça la idea que la via encetada pel president Pedro Sánchez i les propostes que Salvador Illa està impulsant a la Generalitat funcionen.
Per als partits independentistes, la interpretació d’aquesta notícia és ambivalent: d’una banda, és positiu que la visió de l’empresariat respecte a l’estabilitat a Catalunya es normalitzi, però, d’altra banda, confirma que l’independentisme no té sortida política i no aconsegueix inspirar por.
D’altra banda, les dues males notícies tenen una gran rellevància i afecten aspectes molt profunds que amenacen el nostre futur a curt termini. Encara que pertanyen a àmbits diferents, es complementen negativament. Ambdues confirmen un diagnòstic crític que ja s’intuïa: la manca de millora en la productivitat i els mals resultats en educació.
El Consell General d’Economistes ha donat a conèixer un estudi sobre la productivitat a Espanya que confirma que el país no arrenca. En el període 2013-2022, la productivitat espanyola ha augmentat tan sols un 0,4% anual, la meitat del promig dels països de la Unió Europea. De fet, Espanya ocupa el cinquè lloc per la cua pel que fa a resultats de productivitat, i la situació és més preocupant si considerem que el creixement europeu ja és mediocre. Només Polònia, entre els grans països de la Unió, juntament amb Bulgària, Irlanda, Letònia i Malta, té xifres de productivitat properes al 2%, cosa que és excel·lent.
En aquest context, Catalunya es troba en una situació mediocre: està per sobre de la mitjana espanyola, però segueix a la cua d’Europa. De fet, només tres comunitats autònomes assoleixen la mitjana europea: el País Basc, Madrid i Navarra. El País Basc lidera amb una productivitat de 62.246 euros per persona ocupada, seguit per Madrid amb 59.728 euros i Navarra amb 59.152 euros. Catalunya se situa ja a una distància considerable, amb 55.732 euros, per sota de la mitjana espanyola de 52.916 euros. Això significa que la productivitat de Catalunya és només el 89,5% de la del País Basc.
L’equació és clara: si la productivitat europea és menor que la de la Xina i els Estats Units, i Catalunya té una productivitat menor que l’europea, les perspectives a curt i mitjà termini no són esperançadores en una economia global com la nostra.
La segona mala notícia prové dels resultats educatius. Les proves internacionals en matemàtiques i ciències per a alumnes de primària, conegudes com l’informe TIMSS (Estudi Internacional de Tendències en Matemàtiques i Ciències), mostren que Espanya també està a la cua. En matemàtiques, Espanya ocupa el cinquè lloc començant pel final, amb una puntuació de 498, molt per sota de la mitjana de la Unió Europea (514) i de l’OCDE (525). Als primers llocs destaquen Corea del Sud (594 punts) i el Japó (591), seguits de països europeus com Lituània, Turquia, el Regne Unit i Polònia.
És necessari destacar el cas polonès, que amb una inversió per alumne modesta en comparació amb l’espanyola, ha aconseguit situar-se entre els primers llocs. Polònia fa temps que supera la que va ser la mitificada Finlàndia, encara que, a diferència d’aquesta última, Polònia és sistemàticament ignorada a Espanya. En ciències, Polònia també destaca, ocupant el cinquè lloc darrere de Corea del Sud, Turquia, el Regne Unit i el Japó. Els països que lideren en matemàtiques també solen fer-ho en ciències, mentre que Espanya ocupa el sisè lloc per la cua.
En aquest context de mals resultats, és necessari analitzar el rendiment de les comunitats autònomes. Les millors puntuacions en matemàtiques les obtenen Castella i Lleó (522 punts), Astúries (520) i la Comunitat de Madrid (519), seguides de Navarra (517). Aquests resultats superen la mitjana europea, encara que estan per sota de la mitjana de l’OCDE. En ciències, els millors rendiments són els d’Astúries, Galícia, Castella i Lleó, i la Comunitat de Madrid, els èxits dels quals s’acosten a la mitjana internacional i superen clarament la mitjana europea.
Pel que fa a Catalunya, ocupa els últims llocs, amb 489 punts en matemàtiques, només per davant de les Canàries (485) i les Balears (473). Aquests resultats situen Catalunya fora fins i tot del nivell de França, que és el pitjor d’Europa amb 484 punts. En ciències, la situació és similar. Aquests pobres resultats són particularment preocupants per a un país amb alta densitat universitària, científica i tecnològica, ja que indiquen limitacions greus per al futur. A més, aquests mals resultats en primària auguren un rendiment igualment deficient a les proves PISA dels estudiants de 15 anys.
Una cosa semblant succeeix en el capítol de ciències pel que fa als primers llocs i als últims. Catalunya també està a la cua, només tenint per darrere les Canàries i les Balears. Aquest resultat pot explicar-se, en el cas d’aquestes dues últimes comunitats, pel pes combinat del turisme i la immigració. Els resultats de Catalunya, si bé també estan influenciats per aquests factors, no poden explicar-ho tot per si mateixos, donat el desenvolupament industrial i del sector terciari avançat que caracteritza aquesta comunitat.
Una de les explicacions per a aquestes males dades és la influència de la immigració: un alumne nadiu té un avantatge de 22 punts en matemàtiques i 21 en ciències respecte a un immigrant. A Madrid i Catalunya, aquesta bretxa s’amplia a 30 punts.
Tanmateix, Madrid, amb una proporció d’immigrants similar a la de Catalunya, obté resultats molt millors, la qual cosa demostra que el sistema educatiu pot marcar la diferència.
A Catalunya, el sistema no aconsegueix reduir aquesta distància, fet que significa que la primera generació d’immigrants continuarà tenint, almenys inicialment, un capital humà inferior al de la població local, la qual cosa també afecta la productivitat.
Aquest és un aspecte políticament sensible, però és fonamental abordar-lo per evitar que es continuïn deteriorant les expectatives de futur i per garantir que l’ensenyament funcioni com un ascensor social, especialment per a la població immigrant. En el cas català, l’escenari és encara pitjor, ja que, a diferència de Madrid, no es compensa l’handicap migratori per altres vies, la qual cosa contribueix a la crisi del sistema educatiu en el seu conjunt.
Loading ...
