Catalunya: desequilibris territorials molt desatesos

La història relativament recent, diguem dels anys 60 ençà, els nuclis dirigents i intel·lectuals catalans han atorgat una especial atenció a l’equilibri territorial. I això s’ha traduït en un passat recent amb multitud d’estudis sobre la situació catalana en aquest aspecte.

Paga la pena citar en aquest sentit un treball pioner publicat l’any 1974 per l’editorial Nova Terra, “La Catalunya pobra” dut a terme per l’enginyer Josep Miró i els economistes Ernest Sena i Frederic Miralles. Va ser un dels primers estudis sobre les diferències territorials de Catalunya mesurades sota tres indicadors: el de la renda, el del despoblament i la industrialització. El resultat era molt clar: els tres indicadors coincidien a assenyalar com els territoris pitjor situats eren el Priorat, la Terra alta, les Garrigues, el Solsonès, La Segarra, l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà i la Vall d’Aran. Com diuen els autors, aquestes comarques defineixen l’arc de la pobresa rural a Catalunya assentat pel sud sobre l’Ebre la Terra Alta i pel nord al Pirineu per la Vall d’Aran i el Pallars Sobirà.

El llibre també considera després la pobresa urbana, és a dir els barris de les grans ciutats on els nivells de vida són inferiors, però ara pel que ens interessa la perspectiva territorial, aquesta mirada comarcal és la que cal fer servir. També assenyalen com a comarques que no es poden definir com de pobresa perquè els tres indicadors no estan presents, però que presenten problemes en aquest sentit la Ribera d’Ebre, la Conca de Barberà, la Cerdanya i el Pallars Jussà. Si dibuixem sobre un mapa el conjunt amb aquests quatre afegits, veurem que les característiques de l’arc que va de l’Ebre al Pirineu, sense solució de continuïtat, es manté i s’amplia. Aquesta era una visió amb dades d’inicis dels anys 70. Si observem la realitat a hores d’ara, constatarem que hi ha comarques que es mantenen i altres han canviat substancialment.

Si considerem la renda per càpita comarcal referida a la mitjana de Catalunya atorgant a aquesta un valor 100, que al 2019 corresponia a 31.900 euros, podem constatar que les comarques pitjor situades són precisament el Priorat i el Montsià. Ambdues estan al sud, però no apareixen com les pitjor situades en aquell treball de 1974, malgrat que totes dues sí que ja sorgeixen en aquella època, si només s’observa la renda, que ara és l’únic indicador que en la nostra anàlisi fem servir. Per tant, en aquest aspecte hi ha un nucli, el sud de Catalunya, que manté secularment aquesta posició d’inferioritat territorial a la qual cal afegir el Baix Ebre, la Terra Alta, les Garrigues, el Pallars Jussà i l’Alt Urgell. Totes aquestes tenen una renda clarament inferior a la mitjana catalana. En el cas del Priorat i el Montsià en torn al 58%, i a les restants citades entre el 71% i el 73%, excepte l’alt Urgell, que se situa en el 75,6%.

Veiem doncs que bona part del nucli de la “Catalunya pobra” s’ha mantingut, però amb baixes destacades. La més rellevant de totes, la Vall d’Aran, que ara es converteix en la tercera comarca amb més renda de Catalunya amb un 121,7%, considerant que la primera és la Ribera d’Ebre amb un 155%, però que aquesta presenta un biaix important perquè expressa l’existència de la central nuclear d’Ascó i la renda que genera. Podem dir que la Vall d’Aran és la segona comarca de Catalunya després del Barcelonès, que amb el 124% està en el primer lloc.

Però si es manté aquest nucli sobretot al sud més que al nord a l’àmbit pirinenc, també cal dir que s’han incorporat nous territoris que gaudien d’excel·lents posicions fa quasi 50 anys. Concretament es tracta per una banda de l’àrea compresa pel Baix Penedès (60%), el Garraf (62%), i l’Anoia (70%). Aquests territoris, que formaven part de la Catalunya desenvolupada que no presentaven problemes de renda ni d’industrialització ni de despoblament, avui presenten una renda per persona molt inferior a la mitjana catalana. A aquest nucli de la Catalunya sud en el que trobaríem l’antic centre industrial d’Igualada i de Vilanova al Garraf i l’àrea de transformació vitivinícola del Baix Penedès, cal afegir-hi el Maresme amb un 69%. El que era una àrea residencial, industrial, amb una forta activitat pesquera al port d’Arenys i un sector hortícola i dedicat a la floricultura molt potent, a hores d’ara tot això no li ha servit per evitar una seriosa davallada.

Hi ha en aquestes xifres i en aquesta dinàmica la necessitat d’un seriós replantejament i la definició d’una nova política territorial. Primer per abordar el problema del sud de Catalunya, i segon per diagnosticar i donar resposta a aquest nucli de comarques que sent potents en el passat ara s’han situat a la cua.

És la conseqüència de que fa anys i anys que a Catalunya els poders públics ignoren la política territorial.

 Loading ...