Davant l’estancament natural, la immigració ha estat el factor que ha permès que la població catalana continuï creixent (o almenys no disminueixi) des del 2010. Catalunya ha rebut importants fluxos migratoris en les darreres dècades, amb dues grans onades: una abans de la crisi del 2008 i una altra a partir de mitjans de la dècada del 2010.
En la primera dècada del segle XXI, van arribar més d’un milió d’immigrants a Catalunya, contribuint a aproximadament el 92% del creixement poblacional d’aquells anys. Després d’un parèntesi durant la Gran Recessió (quan fins i tot hi va haver emigració neta alguns anys, com el 2013 amb un saldo migratori de –53.000 persones), la immigració internacional va tornar amb força.
Des del 2015, la comunitat guanya població gràcies a saldos migratoris positius: per exemple, el 2018 el saldo migratori va ser de +79.204 persones i el 2019 va assolir +105.866, impulsant el creixement total malgrat el saldo natural negatiu. Fins i tot després de la interrupció de la pandèmia (que va frenar les arribades el 2020-2021), el 2022 Catalunya va rebre un rècord de +152.681 migrants nets (entrades menys sortides), explicant pràcticament tot el creixement poblacional d’aquell any.
Gràcies a la immigració, Catalunya va superar els 8 milions d’habitants el 2023, marcant un nou màxim històric, cosa que no hauria passat només amb la dinàmica natural.
La magnitud de la immigració es reflecteix en la composició de la societat catalana actual. Avui, més del 16% de la població de Catalunya té nacionalitat estrangera, i si comptem també els ja nacionalitzats, un 23% dels residents van néixer fora d’Espanya. Aquestes xifres contrasten fortament amb les d’una generació enrere (a inicis dels anys 90, els nascuts a l’estranger eren menys del 2% de la població).
També 1 de cada 3 naixements a Catalunya és actualment de mare estrangera, fet que indica que la població immigrant jove contribueix notablement als naixements que sí que es produeixen. En municipis com Salt o alguns de la costa, la majoria de nous nadons són de pares forans. Sense l’aportació de la immigració jove, el declivi dels naixements seria encara més acusat i l’envelliment més pronunciat. En aquest sentit, la immigració ha mitigat parcialment l’envelliment (només el 5% dels estrangers residents té més de 65 anys, enfront del 19% en el conjunt de la població) i ha aportat mà d’obra a l’economia.
No obstant això, aquests beneficis demogràfics venen acompanyats de desafiaments en termes d’inclusió social i serveis públics.
L’arribada massiva de població forana planteja reptes d’integració cultural i lingüística: Catalunya “ja és diversa avui” i ha d’afrontar la convivència de persones d’orígens molt diferents.
Per exemple, molts acabats d’arribar desconeixen la llengua catalana, cosa que exigeix un esforç extra de les escoles i de la Generalitat per facilitar-ne la integració lingüística. En educació, la matrícula escolar s’ha d’adaptar a barris amb un alt percentatge de fills d’immigrants, assegurant recursos per a alumnes que potser no parlen la llengua local a casa. En sanitat, l’augment ràpid de població pressiona la capacitat dels ambulatoris i hospitals, que han d’atendre més usuaris i, de vegades, amb necessitats específiques (com mediadors culturals, etc.).
Així mateix, l’accés a l’habitatge s’ha tornat crític: la demanda afegida de pisos de lloguer per part de nous residents ha tensat el mercat immobiliari, sobretot a l’àrea de Barcelona. Joves locals i immigrants competeixen per lloguers limitats, fet que en fa pujar els preus i dificulta l’emancipació. Sense prou polítiques d’habitatge assequible, la immigració elevada pot agreujar els problemes d’allotjament precari o d’amuntegament per a famílies treballadores.
En termes d’ocupació i productivitat, integrar plenament els immigrants és clau: molts arriben en edat laboral i poden contribuir al creixement econòmic, però sovint es troben amb feines de baixa qualificació o informalitat.
La productivitat futura de Catalunya dependrà en part de com es capaciti i s’incorpori dignament aquesta mà d’obra immigrant. Si queden relegats a treballs poc qualificats, l’economia desaprofitarà el seu potencial; però si s’inverteix en la seva formació i inserció, poden pal·liar el declivi de la força laboral nativa per envelliment.
El mal estat del sistema educatiu de Catalunya, unit a l’escassetat d’ajudes a les famílies amb fills, té com a conseqüència que l’ascensor social no funciona, i això, unit al problema estructural de l’habitatge, fa difícil que els fills de la immigració nascuts a Catalunya puguin millorar substancialment el seu capital humà i assolir majors nivells de productivitat i renda.
En resum, la immigració des del 2010 ha estat una bombolla d’oxigen demogràfic per a Catalunya – compensant el dèficit de naixements i rejovenint una mica la població –, però comporta importants reptes socials, que no només no estan resolts sinó que s’accentuen críticament, i que, si no es resolen, poden donar lloc a la guetització de determinats barris i a l’expansió del crim organitzat, com ja ha passat a França, als Països Baixos amb la Mocro Màfia i a Suècia, malgrat disposar d’estats del benestar molt més robustos que el català.
L’equilibri entre aprofitar l’aportació de població jove estrangera i garantir-ne la plena integració (en llengua, educació, ocupació i accés a serveis) és un dels desafiaments de planificació més urgents per a les autoritats catalanes.
Catalunya, desastre demogràfic. La Generalitat impassible el gest (4)
L’equilibri entre aprofitar l’aportació de població jove estrangera i garantir-ne la plena integració (en llengua, educació, ocupació i accés a serveis) és un dels desafiaments de planificació més urgents per a les autoritats Share on X
Loading ...
