Un dels factors centrals de la crisi demogràfica catalana és la baixíssima taxa de fertilitat. El 2010, la fecunditat ja estava per sota del nivell de reemplaçament: la catalana mitjana tenia al voltant d’1,4 fills al llarg de la seva vida. Quedava lluny el “baby-boom” dels anys 70, quan era comú tenir 2 o 3 fills. Durant el breu repunt de mitjans dels 2000, Catalunya va assolir un Índex Sintètic de Fecunditat d’1,5 (el 2008), però des d’aleshores la tendència és descendent.
En l’última dècada, la taxa de fecunditat s’ha desplomat encara més: actualment ronda tan sols els 1,1 fills per dona, un mínim històric. De fet, el 2023 l’indicador conjuntural de fecunditat va tocar els 1,10 fills per dona, i només 1,06 entre les dones de nacionalitat espanyola, considerant, a més, que les catòliques practicants són les que permeten superar la mitjana de l’1 pelat o fins i tot menys, perquè tenen una fertilitat superior, si bé no arriba a la xifra de reemplaçament, que clarament superen les dones musulmanes amb 3,2 fills per dona.
Aquesta xifra de Catalunya està molt per sota del llindar de reemplaçament generacional (2,1) i situa Catalunya entre les regions amb menys naixements per dona del món desenvolupat.
Per posar-ho en context, la mitjana de la Unió Europea (UE) ronda els 1,5 fills per dona, amb països com França prop dels 1,8 fills per dona, gràcies a polítiques familiars més sòlides. Fins i tot països del nostre entorn com Suècia o el Regne Unit es mantenen al voltant d’1,6-1,7 fills per dona. Espanya en el seu conjunt figura entre els més endarrerits d’Europa amb només 1,12 el 2022, quan el 2020 en tenia 1,19, i Catalunya s’alinea amb aquest nivell baix (el 2020 Catalunya va registrar 1,21).
La comparació global és encara més cridanera: la mitjana mundial de fecunditat és d’aproximadament 2,3 fills per dona (2023), el doble que la catalana. És a dir, Catalunya té avui una de les taxes de natalitat més baixes del planeta, comparable a la d’Itàlia o Malta, i fins i tot inferior a la de moltes societats envellides de l’Europa de l’Est.
Aquesta “infertilitat estructural” —com l’han anomenada alguns demògrafs— s’explica per múltiples causes socials. Entre aquestes hi ha l’endarreriment de la maternitat (cada cop es té el primer fill a una edat més avançada), les dificultats de conciliació entre feina i família, la inestabilitat laboral dels joves, el difícil accés a l’habitatge, la menor formació de parelles estables i, en general, la manca de suports públics a la maternitat i la paternitat, i també per una cultura contrària a la maternitat i al seu significat.
A Catalunya (i Espanya) les dones han passat de tenir gairebé 3 fills als anys 70 a tenir-ne només 1 actualment, en gran part per aquests factors socials.
El resultat és una fecunditat crònicament baixa. Mentre que països com França o Suècia, amb fortes polítiques de suport a les famílies (llars d’infants assequibles, baixes parentals generoses, ajudes econòmiques), han aconseguit mantenir taxes d’1,7-1,9 fills, a Catalunya les famílies continuen percebent obstacles importants per tenir fills. Aquesta bretxa en polítiques familiars es reflecteix directament en la diferència de natalitat.
Menys naixements cada any
La conseqüència directa de la baixa fecunditat és el descens continu de naixements. Després del màxim de naixements assolit el 2008, quan van néixer 89.024 nadons a Catalunya, la xifra anual de nascuts vius no ha deixat de caure. El 2010 encara es registraven al voltant de 75.000 naixements l’any, però a partir d’aleshores comença una dècada de descens pronunciat. Catalunya encadena any rere any rècords a la baixa en nombre de nascuts, reflectint aquesta “vaga de bressols” demogràfica.
La caiguda és notable tant en xifres absolutes com relatives. El 2008 van néixer gairebé 89.000 nens; el 2023 només en van ser 54.182, el nivell més baix dels darrers 30 anys.
Això significa un descens acumulat de 35.000 naixements anuals en quinze anys (–40%). Només en l’última dècada (2013-2023) la natalitat catalana es va reduir al voltant d’un 6% cada tres anys. Des del 2009, el nombre de naixements disminueix de manera continuada: de mitjana, 1.740 naixements menys cada any durant l’última dècada.
De fet, pràcticament cada nou any ha estat més baix que l’anterior pel que fa a parts. Hi va haver caigudes abruptes, entre el 2012 i el 2013, quan els naixements van passar de 77.400 a 71.600 (sis mil nadons menys en només un any), coincidint amb la ressaca de la recessió econòmica. Després del 2014, el descens s’ha mantingut en unes poques centenes o pocs milers menys cada any, però acumulativament han portat la natalitat a mínims històrics.
En termes relatius, la taxa bruta de natalitat (naixements per cada 1.000 habitants) s’ha desplomat. El 2009 era d’11,4% (és a dir, 11 naixements l’any per cada mil habitants); el 2023 va baixar a només 6,8%.
Això reflecteix que, fins i tot amb una població catalana una mica més gran avui que fa deu anys, neixen molts menys nens proporcionalment. Catalunya ha passat a tenir una de les taxes de natalitat més baixes d’Europa, similar a la d’Itàlia o Grècia. En altres paraules, la base de la piràmide poblacional s’estreny cada any: ingressen menys nens a les cohorts joves, un fet amb conseqüències futures (menys estudiants, menys joves al mercat laboral d’aquí a 20 anys, etc.). Les projeccions oficials auguren que aquesta tendència continuarà en els pròxims anys si no es produeix un canvi dràstic.
Catalunya: desastre demogràfic. La Generalitat, impassible el gest (1)
Aquesta xifra de Catalunya està molt per sota del llindar de reemplaçament generacional (2,1) i situa Catalunya entre les regions amb menys naixements per dona del món desenvolupat Share on X
