Catalunya: del somni de l’autogovern de l’excel·lència a la partitocràcia sense control

En temps pretèrits, la reivindicació de l’autogovern a Catalunya estava estretament lligada a la voluntat de construir una administració i un sector públic diferents i més eficients que els de la resta d’Espanya. L’exigència històrica d’autogovern tenia sentit i lògica en si mateixa: no responia només a un impuls identitari, sinó també al desig de modernitzar la gestió pública, de fer-la més racional, més transparent i propera al ciutadà. Era una aspiració reformista, no només nacional.

Aquest va ser, en gran manera, l’esperit que va animar la Mancomunitat de Catalunya sota la direcció d’Enric Prat de la Riba i, dècades més tard, la Generalitat de Jordi Pujol, que en els primers anys va saber imprimir dinamisme institucional i una certa eficiència administrativa.

Tot i això, amb el pas del temps, aquesta ambició inicial es va anar diluint. Després de la primera dècada de reconstrucció autonòmica, el model administratiu català va començar a fossilitzar-se, reproduint els vicis de la vella burocràcia estatal. Com si fos un procés geològic, cada govern va anar acumulant noves capes d’estructures, organismes i entitats sobre els anteriors, sense un model coherent que en guiés l’evolució.

Durant els primers anys —deu o dotze, com a màxim— es van produir aportacions rellevants que encara perduren. En conjunt, però, l’administració catalana s’ha anat deteriorant fins a convertir-se en una maquinària pesant, ineficient i polititzada. Un exemple especialment significatiu és el del sistema educatiu: d’haver aspirat a situar-se a l’avantguarda de la innovació pedagògica, Catalunya ha passat a ocupar els darrers llocs, segons els indicadors de l’informe PISA. 

El seu informe “Dedòmetre: mèrit i capacitat al sector públic català” revela una profunda degradació institucional i un elevat nivell de politització.

Ara, un nou estudi de la Fundació Hay Derecho ha aportat un diagnòstic demolidor. El seu informe “Dedòmetre: mèrit i capacitat al sector públic català” revela una profunda degradació institucional i un elevat nivell de politització. Tot i que des de certs sectors polítics s’ha intentat desacreditar l’estudi, al·legant que atempta contra les reivindicacions d’un millor finançament autonòmic, la veritat és que l’informe no apunta al dit que assenyala la lluna, sinó a la lluna mateixa: a l’erosió dels principis bàsics de professionalitat, mèrit i transparència a l’administració catalana.

Un sistema sobredimensionat i opac

Catalunya és, segons l’informe, la comunitat autònoma amb més entitats públiques: 277, enfront de 103 a Madrid i 129 a Andalusia. D’aquestes, 94 només existeixen sobre el paper, sense activitat real ni revisió jurídica. Aquest entramat institucional —en bona part duplicat i redundant— suposa una càrrega econòmica i organitzativa que no es correspon amb el rendiment ni amb la qualitat dels serveis públics que ofereix.

No és casual que un dels punts menys negociables del pacte recent entre Salvador Illa (PSC) i ERC sigui precisament “no moure les cadires” dels alts càrrecs vinculats a l’entorn republicà.

El creixement inorgànic del sector públic català no ha estat guiat per un model d‟eficiència o racionalitat administrativa, sinó per la lògica de la partitocràcia: la proliferació d’organismes i empreses públiques s‟ha convertit en una via per distribuir càrrecs i recompenses polítiques. No és casual que un dels punts menys negociables del pacte recent entre Salvador Illa (PSC) i ERC sigui precisament “no moure les cadires” dels alts càrrecs vinculats a l’entorn republicà.

L’informe revela, a més, dades alarmants:

• Un 40% dels alts càrrecs no tenen formació o experiència adequades per al seu lloc.
• Només un dels 150 nomenaments analitzats es va fer mitjançant un procediment obert, competitiu i transparent.
• La despesa en alta direcció a Catalunya puja a 235 milions d’euros, davant de 58 milions a Madrid i 78 milions a Andalusia.
• La nota mitjana a l’indicador global de mèrit i capacitat amb prou feines arriba a un 5 sobre 10.

L’estudi subratlla que l’absència de normes clares sobre formació i experiència permet que els llocs directius siguin ocupats per persones afins al poder polític, sense garanties de competència ni de transparència. L’opacitat en els processos de designació impedeix la rendició de comptes, bloqueja la possibilitat d’impugnació i en limita la supervisió pública.

Costos, duplicitats i pèrdua d’eficiència

Les conseqüències d’aquesta estructura hipertrofiada i polititzada són múltiples:

• Increment de la despesa administrativa i de personal, en multiplicar-se els càrrecs intermedis i les places directives.
• Duplicitat de funcions entre organismes que fan tasques similars, sense coordinació efectiva.
• Major endeutament públic, ja que bona part de la despesa estructural es finança mitjançant deute.
• Reducció de la inversió en infraestructures i serveis de qualitat, en destinar-se els recursos a mantenir l’estructura en lloc de millorar-la.
• Pressió fiscal creixent, que afecta llars i empreses, i redueix la competitivitat econòmica.
• Risc per a la sostenibilitat fiscal a mitjà i llarg termini, davant la manca de control sobre la mida i l’eficiència del sector públic.

Quatre reformes urgents

L’informe proposa un conjunt de mesures que, si s’apliquen, podrien revertir la deriva actual:

1. Implantar processos de selecció oberts, transparents i competitius per a tots els alts càrrecs.
2. Definir i exigir requisits mínims de formació i experiència per als llocs directius.
3. Enfortir la rendició de comptes i vincular els contractes d’acompliment a l’avaluació de resultats.
4. Publicar l’històric de directius i enfortir la transparència activa als processos de nomenament i cessament.

En definitiva, el “Dedòmetre” posa en relleu que la crisi de l’administració catalana no és una qüestió d’identitat ni de finançament, sinó de qualitat institucional. Catalunya, que va voler ser model de bon govern i eficiència pública, avui es troba atrapada en una burocràcia de partit, més pendent de la lleialtat que del mèrit. Recuperar l’ètica del servei públic que va inspirar Prat de la Riba i els primers governs autonòmics no és només una qüestió d’eficàcia: és una qüestió moral i de respecte a la ciutadania.

 Loading ...