Treure’s el mort de sobre parlant del canvi climàtic i dels incendis de “nova generació” és practicar la política de l’estruç. És clar que els estius són més secs i càlids, i és evident que es produeixen focs d’una gran virulència.
Però la novetat no és el fet, sinó la seva freqüència. Períodes climàtics adversos n’hi ha hagut sempre, igual que grans incendis forestals. I malgrat això, els governs catalans continuen sense una visió clara de la política a seguir, ni de les previsions a adoptar, ni en la lluita ni en la prevenció. I, relacionada amb aquesta darrera qüestió —però amb entitat pròpia—, hi ha la política forestal absurda que contempla el bosc des d’una mirada ecologista-urbanita en lloc de des de la ciència forestal.
Però anem a pams.
Ja vaig apuntar el març de l’any passat que el mal crònic de Catalunya és que no té una estratègia pel gran incendi. L’únic que s’ha fet —i està molt bé— és dotar de millors mitjans i actualitzar l’estratègia del Foc Verd, de 1987. Va ser concebuda per afrontar amb èxit el que era el problema número u: l’elevat nombre d’incendis forestals. Els seus fonaments eren clars: reduir-los, detectar-los ràpidament i intervenir perquè el focus no es convertís en front.
Però, què passa quan l’incendi ja ha fet front? No hi ha política definida. L’únic que queda és intentar controlar-lo i apagar-lo. I aleshores comencen els problemes, perquè fins que no es deixa dominar (pel terreny, el vent o la humitat), no s’atura. Per això, ja portem més de 10.000 hectàrees cremades, la majoria en dos grans incendis: el de les proximitats dels Ports, amb unes 3.200 ha (1.500 dins el Parc Natural), i el de la Segarra, amb gairebé 6.000 ha. Aquest últim, tot i tenir menys impacte sobre el patrimoni forestal (eren camps de conreu), va ser tràgic: dues persones hi van morir. En canvi, l’impacte sobre el patrimoni natural del Baix Ebre és molt més greu.
La perspectiva temporal és clara: Catalunya és la comunitat autònoma amb més superfície cremada enguany. D’unes 25.000 ha cremades a tot l’Estat, un 44% han estat a Catalunya, malgrat no tenir l’extensió més gran ni registrar les temperatures més extremes. Alguna cosa greu ha fallat en la previsió.
Calen preguntes necessàries: quines eren les previsions probabilístiques del Govern respecte a les retícules de major risc? Quines mesures es van prendre en matèria d’observació i intervenció ràpida? Què s’havia previst per protegir els grans patrimonis forestals i els parcs naturals? La impressió és de deixadesa, però és fàcil demostrar el contrari si s’aporten dades concretes.
Un segon capítol és el dèficit estructural en recursos humans. Catalunya té una dotació ridícula d’agents forestals i, a més, mal equipats. També falta personal de bombers. No cal sobredimensionar el cos tot l’any, però el recurs als bombers voluntaris hauria de ser prioritari si es creu que els estius seran adversos cada any.
La detecció del focus és una altra àrea abandonada. Les guaites són insuficients. Cal incorporar tecnologia: drons, sensors, IA, a més de l’observació directa. La recuperació del grup de Voluntaris Forestals dissolt també hauria de formar part de la resposta.
I una última consideració. El cos de bombers és magnífic, però insuficient. I, com tot l’humà, pot equivocar-se. És un error confiar tot el pes de la lluita contra els incendis forestals només en els bombers. Són una part important de l’equació, però no l’única. Aquest estiu ho evidencia. Però és clar, el conseller o consellera només mira cap als bombers amb ulls de “Salvem”!, perquè és l’únic recurs que té a mà. Però Interior no ha de ser la peça decisiva, com tampoc ho fou quan l’èxit del Foc Verd va reduir els incendis.
Amb les dades del 8 de juliol, ja tenim més hectàrees cremades que qualsevol altre any d’aquest segle, excepte el 2012 (15.026 ha). Però l’estiu tot just comença. És el quart pitjor any des de 1986, any d’inici del Foc Verd. Pitjor, impossible.
Encara caldria abordar un altre aspecte: la desastrosa política forestal de Catalunya, basada en prohibicions absurdes que confonen el bosc amb un parc urbà. Sense ajuts, sense estratègia forestal, sense col·laboració publicoprivada. Els boscos s’han convertit en un problema, quan haurien de ser part de la solució. Necessitem menys ecologistes de “Consell de Cent” i més gestors i enginyers forestals.
Potser Salvador Illa, el dels innombrables plans, podria incloure’n un de nou, abans no hàgim de rostir tot el país.
Catalunya no té una estratègia pel gran incendi. Seguim improvisant mentre el país crema. #EmergènciaClimàtica #GovernResponsable #incendisCatalunya Share on X
Loading ...
