Fa temps que totes les instàncies catalanes, les polítiques, però també les de les institucions socials, econòmiques i culturals, la mateixa activitat econòmica, han perdut pes a Espanya.
L’últim fet en aquest sentit correspon a la fallida intervenció en les eleccions a la presidència de la CEOE. Quins temps tan llunyans, els de la transició, quan era un empresari català, Ferrer i Salat, qui presidia la principal organització dels empresaris espanyols. Ara, amb prou feines es conserva un paper de segon ordre, que a vegades sembla més aviat el de “Pepito Grillo”.
Es va voler evitar que a la patronal espanyola hi hagués una única candidatura encapçalada per l’actual president, Antonio Garamendi, i es va promoure una alternativa amb la idea de provocar una votació que evités l’aparent unanimitat. El resultat ha estat decebedor, fins i tot contraproduent perquè Garamendi ha guanyat per 534 vots a 87; un 83% a 13%. Hi va haver, a més, 14 paperetes en blanc i 8 nul·les sobre un cens de 784 electors. A més 141 compromissaris no van votar per les raons que sigui, perquè no els hi agradava cap dels dos o perquè ja preveien el resultat.
Si Garamendi hagués sortit com a candidat únic, sempre podia quedar l’ombra de si realment tenia molts suports o no tants. Ara, amb les eleccions ha quedat demostrada la seva fortalesa. La candidata sorgida de la patronal catalana i el suport de Faconauto, organització empresarial a la qual pertany, va ser nítidament impulsada pel Foment del Treball, malgrat que ara es vulguin mantenir les distàncies. Però, aquest món empresarial és massa petit perquè no sigui evident la incidència de Sánchez-Llibre, president de Foment del Treball, en aquesta operació per confrontar-se amb Antonio Garamendi.
El resultat és un gran fracàs, no només per les xifres, sinó perquè una part dels empresaris catalans van votar per l’opció Garamendi, fins i tot alguns que estan associats a Foment, malgrat que la majoria d’aquests van votar per l’alternativa Virgínia Guinda. El fet il·lumina l’escàs pes que l’actual i històrica organització patronal catalana té sobre l’empresariat espanyol.
La situació històrica s’ha capgirat i també forma part de la història de fracassos i declivis que Catalunya experimenta al llarg d’aquest segle i que de fet, es vulgui o no, venen a coincidir amb la desaparició de Pujol i de les generacions de la mateixa edat o més joves que en diverses instàncies del país l’acompanyaven.
Els nuclis actuals dirigents de Catalunya manifesten en tots els plans, només cal veure l’escàs relleu que posseeix avui en dia el Cercle d’Economia, una pèrdua de dignificació i de capacitat d’actuació notabilíssima, a la qual se li afegeix la presa de decisions absolutament equivocades que van des de les més dramàtiques, com l’equivocat pols del procés que va iniciar Artur Mas, fins a la decisió de Foment de presentar una alternativa a Garamendi, perquè si no ho hagués fet la situació de declivi seria la mateixa, però com a mínim no seria tan visible, i és precisament la visibilitat de les nostres febleses i fallides el fet que les accentua i aguditza fins a tornar-les crítiques.
Loading ...
