Tot és molt confús. Ni els mateixos protagonistes saben què passarà.
Heus aquí 7 claus per interpretar el futur:
- La Catalunya actual té poc a veure amb la que existia a finals del segle passat i amb el predomini convergent. Té un 23% de població nascuda a l’estranger, una magnitud insòlitament alta, que a Barcelona arriba al 27%. La diferència entre els habitants que tenen aquesta característica i els que apareixen com de nacionalitat estrangera són els que han obtingut la nacionalitat espanyola i, per tant, poden votar. És una xifra que ja té significació i creix cada dia. Alhora, la població amb els dos pares nascuts a Catalunya es redueix progressivament i encara ho fan més aquells que són de llengua catalana a la llar.
- L’independentisme ha perdut 1 milió de vots. Per l’abstenció, també perquè han marxat a partits com el PSC i fins i tot PP. En aquest milió de vots hi ha una clau decisiva del futur. Eren prestats? Poden recuperar-se? Pujol va saber assentar en les seves grans majories, també a expenses de la desaparició de la UCD, fidelitzant per sempre més els seus votants. Ara en el camp independentista es produeix el fenomen invers. Amb l’afegit que a més està fragmentat en 4 partits amb representació parlamentària. Tot plegat són signes de feblesa que no fan altra cosa que augmentar la frustració en el 40% de la població que més o menys continua apostant per la independència, bé com a finalitat real, bé com a estratègia per assolir un més gran autogovern.
- Les recents eleccions signifiquen un gir a la dreta al Parlament de Catalunya perquè de fet són les forces que creixen. El que passa és que la seva fragmentació interior és molt gran. Amb l’excepció del PSC, les altres esquerres han registrat pèrdues que van del 25%, els comuns, a més del 50% de la CUP, passant per l’ensorrament d’ERC. Ha de continuar aquest gir a la dreta? S’aprofundirà i incorporarà nous aspectes, com ja comença a fer amb la immigració? Es traslladaran a Catalunya els grans debats que es produeixen a Europa i als EUA? Tot això marca l’esdevenidor immediat i sobretot a mitjà termini.
- Ningú sap què li passarà al govern de Sánchez a conseqüència de les eleccions a Catalunya. Aquest anunciat ja permet constatar una vegada més que Catalunya pesa massa en la política espanyola perquè les organitzacions que governen o volen governar a l’estat ignorin aquesta gran especificitat que no és un problema d’amnisties i indults, que corresponen a tota una altra cosa, sinó de model econòmic i polític relacionat amb l’autogovern i l’especificitat catalana. Les elits espanyoles coneixen aquest fet des de l’època de Cambó i Alfons XIII, que el franquisme va intentar resoldre per la via de la imposició sense cap èxit. Potser ja va sent hora d’entendre que la realitat espanyola no és la que es percep des de la Puerta del Sol.
- Tot depèn del gran derrotat, ERC. Paradoxes, el que ha passat de governar a patir una gran ensulsiada és qui té la paella pel mànec. Si s’absté pot fer president Illa, si vota amb Puigdemont pot portar-lo un altre cop a la presidència de la Generalitat. Ara, el si d’ERC s’omple una altra vegada de debats i crits, veurem què resolen. Veurem quines conclusions extreuen després d’haver estat crossa de Sánchez i també sabrem si estan disposats a ser el partit que sense estar al govern sosté dos presidents socialistes, a Madrid i a Barcelona. El fet que ERC tingui la clau de decidir assenyala que la societat catalana ha votat de manera contradictòria i dona signes impossibles de complir. No hi ha un designi clar i sí molta confusió. Cal dir amb realisme que en aquestes condicions forjar un nou govern és fer entrar el clau per la cabota.
- Els milers de cessats potencials d’ERC. Si no hi ha pacte i tot és oposició, ERC tindrà un greu problema amb més d’un miler de persones que viuen en llocs de confiança de l’administració i que, per tant, seran destituïts. Aquesta és una llosa molt gran i un estímul per pactar d’una manera o l’altra amb qui governi. És clar que té una altra solució: allargar els terminis fins a forçar eleccions a l’octubre, donant, per tant, bastants mesos més de vida a la seva gent, amb la idea que per poc bé que faci, el discurs més avall no pot caure i que en tot cas haurà passat la novetat de Puigdemont, i Sánchez estarà molt més afeblit que ara. Illa tornarà a ser un president frustrat i tot això pot afavorir les perspectives d’ERC. És una temptació, que té l’avantatge que només li exigeix actuar realment com a oposició.
- El cigne negre de Puigdemont. És evident, Puigdemont és ben conegut. Per tant, d’aparició sobtada com a cigne negre en té poc. Però, atenció, perquè si quan s’inicia el debat per elegir president de la Generalitat al Parlament de Catalunya, el mes de juny, la qüestió de l’amnistia no està perfectament resolta i ell retorna, en funció de les circumstàncies que l’envoltin, sí que aleshores es pot produir un esdeveniment insòlit com el de la seva retenció o detenció que l’afavoreixin donant-li una aurèola heroica. En aquestes condicions, l’independentisme podria negar-li el vot?
Loading ...
