En aquesta ocasió la reacció d’Aragonès i d’ERC davant els greus fets de l’espionatge massiu a l’independentisme, ha estat un turment i les condicions que situen sobre la taula són molt concretes. El mateix Aragonès, després de declarar en una extensa entrevista a El País del 24 d’abril que estàvem davant “el cas d’espionatge massiu més important de la democràcia” i d’assenyalar que “tots els indicis apunten clarament a organismes vinculats a l’estat espanyol”, apuntava les condicions que s’havien de complir per part del govern Sánchez si volia continuar disposant del seu suport al Congrés dels Diputats. Eren:
- Una investigació de caràcter intern en els mateixos organismes de l’estat, però atenció amb la qüestió, amb una supervisió independent.
- Que es respongui políticament en el Congrés en una comissió d’investigació.
- Que es depurin responsabilitats.
- Que es garanteixi que això no es repetirà.
A conseqüències d’aquesta posició, Sánchez es va reunir a Barcelona amb la consellera Laura Vilagrà. Posteriorment, el ministre de la presidència va presentar la posició del govern com de grans concessions i transparència. La resposta, per part de la seva interlocutora, va ser molt més freda anunciant que el que s’havia parlat era insuficient.
La realitat és que allò a que s’ha compromès Bolaños està lluny de les quatre condicions assenyalades per Pere Aragonès. Ha ofert una comissió, la comissió de secretes oficials, i la declaració de l’actual directora del CNI, Paz Esteban. També ha ofert una indagació interna, però en cap cas s’ha referit a una supervisió independent. Demanar al CESID que indagui sobre un acte presumptament comés pel CESID és una contradicció en els termes.
D’altra banda, la comissió de secrets oficials no està constituïda, de fet no s’ha reunit des del 2019. Per constituir-la és necessària una majoria de 3/5 parts dels vots representats al Congrés, i aquí és on està el problema i la trampa. El PSOE exigeix que hi estiguin presents totes les forces polítiques amb grup parlamentari, i això vol dir la presència de Bildu, fet al qual s’oposen PP, Cs i Vox, per les relacions d’aquest partit amb el que havia estat l’entramat terrorista d’ETA.
El PSOE planteja la presència de Bildu com una condició innegociable. El PP, per la seva banda, afirma que no estableix el veto a ningú, sinó que d’acord amb el reglament de la cambra té dret a votar els candidats que consideri adients, cosa que és inqüestionable. Però si no vota a Bildu, fet que és un “trágala” per a molts dels seus votants, aleshores aquesta formació no obtindria el quòrum de vots necessaris. Tot això ho coneix perfectament bé el PSOE, perquè el problema per constituir la comissió de secrets oficials no ve d’ara, el que passa és que amb aquest mecanisme Sánchez pot atribuir la responsabilitat que no hi hagi comissió als altres i evitar la compareixença de la directora del CESID, fet que si es produís no seria suficient per si sol, ni molt menys per complir les condicions d’Aragonès. Una d’elles, de la qual ni tan sols es parla, és la necessària supervisió independent.
Com que el govern Sánchez, malgrat tota la seva acció per esborrar tot rastre de franquisme, continua mantenint en vigor la llei de secrets oficials de l’època de Franco, aconsegueix bloquejar d’aquesta manera tota explicació si aquella comissió no està constituïda, perquè és l’únic marc en el qual la llei autoritza a informar sobre secrets oficials. Per tant, si la comissió no es constitueix, tampoc hi haurà investigació, com reclama la segona condició d’ERC.
Depurar responsabilitats, de moment, tampoc sembla que estigui a l’agenda del govern, que cal dir que no confereix una especial importància a aquesta qüestió, perquè Sánchez encara és hora que s’hi hagi de referir.
Finalment, la garantia que això no es repeteixi és perfectament inexistent a efectes del govern perquè tampoc hi ha cap compromís en aquest sentit. Mentre el programa Pegasus continuï funcionant, aquest tipus d’espionatge es pot realitzar impunement. De fet, un dels experts en seguretat consultats feia una frase molt reveladora “amb Pegasus només s’acaba a cops de martell”. És a dir l’única garantia que no es repeteixi és que el programa deixi d’estar a l’abast de les institucions governamentals, i això sembla difícil.
La dimensió real del problema és desconeguda, i això encara hauria de preocupar-nos més, perquè l’independentisme s’ha centrat només en els seus casos, però sembla lògic suposar que la invasió dels telèfons personals pot haver estat més gran i per circumstàncies molt diverses. Hi ha el deure per part del Congrés, i especialment pel Defensor del Pueblo, de demanar informació i precisar l’abast de l’espionatge sobre ciutadans espanyols per part d’instàncies governamentals. En concret el Defensor del Pueblo té l’obligació per llei de vetllar pels drets dels ciutadans i aquest afer l’obligaria a actuar d’ofici.
Si és fa realitat l’exigència d’Aragonès i ERC, tindrem ocasió de comprovar-ho dijous quan Sánchez posi a votació el seu pla anticrisi, sense que s’hagin resolt cap dels punts plantejats pel president Aragonès. Si ERC vota a favor, quedarà clar que ni la Generalitat ni aquest partit tenen gens d’interès a desmarcar-se del PSOE, ni tan sols en casos tan extrems com els dels catalangate. Tindríem així una segona gran desistiment del govern català. La primera ha sigut assumir en silenci i conformitat un nou retard ad kalendas graecas del nou sistema de finançament, al qual ara s’afegiria votar a favor del govern una vegada més, malgrat tots els estirabots previs.
Loading ...
