Carta als partits

Candidats i dirigents dels partits que us presenteu a les eleccions:

Sabeu perfectament que el nostre país, i la seva gent, viu en les condicions més difícils i té el futur més incert des de la Guerra Civil. En aquesta situació la vostra responsabilitat és molt gran. La nostra també, però és diversa i dispersa, i teniu el deure d’organitzar-la en termes positius. No ho fareu si continueu pensant totalitàriament que el partit és un fi. Tan sols és un mitjà per canalitzar el pluralisme. El fi és el bé comú.

I és que el partit, ho diu el nom, és només una part del tot; mai té ple sentit en si mateix sinó en relació amb els altres. Aquesta és la raó fonamental de per què la concòrdia és vital per a la política democràtica. Per tant, no desqualifiqueu ad hominem, discrepeu raonablement del concret amb el respecte degut a l’amistat civil. No sigueu excloents, ni traceu línies vermelles. Us ho torno a dir, tan sols teniu una part de la veritat. No sigueu hipòcrites, nous presenteu aquí com a impulsors del diàleg i l’entesa quan alhora fomenteu en plena pandèmia lleis conflictives i divisives, com l’educativa, l’eutanàsia i la trans.

Els polítics sou servidors. Escolteu i dialogueu, sou poca cosa sense la gent. Sigueu respectuosos, guardeu-vos l’orgull i doneu raó quan se us pregunti. Soc testimoni del cas recent viscut per e-Cristians. Fins en tres ocasions des del desembre vàrem adreçar un extens document als partits en què plantejàvem qüestions en relació amb els seus programes. Tan sols PSC, PPC, Lliures, PNC i FNC han respost. Si no ateneu els ciutadans, de què ens serviu?

Sigueu capaços de liquidar la malaltissa partitocràcia. Deixeu d’usurpar l’opinió dels ciutadans, amb els aparells de partit i les llistes tancades i bloquejades. Feu d’una vegada una llei electoral per a Catalunya –quina vergonya tanta impotència!– que atorgui el poder del vot al ciutadà. I respecteu la llei fins que aconseguiu canviar-la. És l’única lògica que evita el caos.

Hi ha qüestions imperatives que no podeu ometre. Una és la pandèmia: formuleu un calendari verdader de vacunació, de com resoldreu l’insuficient control en la propagació de la pandèmia, l’atenció dels positius i el seu confinament real.

Menys fer volar coloms i concreteu l’ajut efectiu als negocis tancats i als que tancareu en un futur.

Finalment, expliqueu-nos l’estratègia i els objectius dels grans projectes a Catalunya dels fons europeus Next Generation.

Tres temes més són de necessària precisió: quines són les propostes per al mercat de treball, en què conflueixen la justícia social i les necessàries productivitat i flexibilitat. I no fugiu d’estudi dient que són competències estatals. Useu les quasi inèdites atribucions de la Generalitat per dur iniciatives a aquella instància. El segon fa referència a l’ensenyament. El seu mal estat és font principal de desigualtat i de reducció del potencial econòmic. Responeu també a la tragèdia dels joves que ni estudien ni treballen, els nini. Per últim, parleu-nos de la productivitat, un repte no superat.

Abordeu les grans iniciatives que Catalunya necessita:

1. La fiscalitat catalana, un desori injust i improductiu.
2. L’administració pública de la Generalitat, que ha crescut al llarg de quaranta anys, més per al·luvió que per organització, sense cap ordre integral. Per exemple, la gran reorganització de l’administració agrària, forestal i pesquera data de finals dels anys vuitanta. Ho sé prou bé perquè la vaig fer jo. Fa anys que està de passada. I no és de les pitjors. Necessitem una gran reforma, i mai en parleu. Emmiralleu-vos en Prat de la Riba, encara que els comuns el considerin personanongrata.
3. Revitalitzeu i doneu utilitat al Parlament; heu aconseguit convertir-lo en un espai buit i caricaturesc.
4. Formuleu un projecte clar per a Catalunya fonamentat en l’autogovern i en relació amb els grans reptes, dèficits i necessitats ben concretes que patim.

Hi ha dos forats negres mil milionaris que cal abordar i donar-hi resposta amb comissions parlamentàries ben assessorades: el regadiu Segarra Garrigues, la segona despesa pública més gran de Catalunya, i l’L9 del metro, la primera.

Reconeixeu i respecteu els que vivim d’acord amb una fe en Déu. Estat laic significa neutralitat davant les confessions religioses, i no la cancel·lació de tota referència a Déu en les institucions públiques; això és ateisme. Feu cas de Habermas; ningú pot dubtar de la seva neutralitat i guanyarem en patriotisme constitucional: “Els ciutadans secularitzats ni poden negar a les cosmovisions religioses un potencial de veritat, ni poden discutir als seus conciutadans creients el dret a fer contribucions a les discussions públiques en el seu llenguatge religiós. Fins i tot una cultura política liberal pot esperar dels ciutadans secularitzats l’aportació d’esforços per traduir aquelles contribucions religioses que puguin ser rellevants, del llenguatge religiós a un llenguatge públicament accessible”.

Article publicat a La Vanguardia