El debat entre els caps de llista de Barcelona, que en realitat signifiquen els lideratges polítics que Catalunya portarà a Madrid en aquestes pròximes generals, organitzat per La Vanguardia ha deixat una imatge de desolació entre la majoria de ciutadans que veuen la política com una cerca de solucions i no un concurs de veure qui la diu més grossa, o un enfrontament entre hoolligans. I és que en realitat el format de tertúlia mediàtica en la qual els assistents procuren donar espectacle a base de repartir llenya, ha contagiat el discurs polític. La prova és que totes les valoracions coincideixen en destacar com a figura sobresortint a Álvarez de Toledo i a Rufián, que precisament van acreditar la seva condició de tertulians de primera divisió. Però aquest no seria un problema si, a més, el conjunt no hagués manifestat un baix nivell de proposta política. Cap qüestió important per a la vida dels catalans va sortir a la palestra més enllà del conflicte actual sobre l’independentisme, i encara aquest va fer palès que avui per avui no es veu una solució. A l’esterrecada del 155 que són el late motive del PP i Arrimades es van contraposar les banderes d’una “llei de claredat” d’En Comú, que no queda clar què vol dir, i que no va moure el més mínim interès dels altres assistents. Les fórmules de diàleg dins de la llei de Batet o una “taula de diàleg de tots els partits” amb reunions mensuals, de Rufián certament no són solucions.
Cal remarcar que en realitat ningú es mulla sobre un projecte concret perquè tot el que proposen són instruments, mitjans però per assolir el què? Què és el que proposa en concret el PSC per a Catalunya? O ERC? Abandona la via unilateral, es manté en ella? En aquest sentit la més clara i concreta va ser Borràs, qui clarament va afirmar que no van a Madrid per “demanar més competències perquè no volem més autonomia (sic). No anirem a pidolar drets i llibertats perquè s’han d’exigir”. Aquesta frase resumeix el projecte Puigdemont-Torra. Sens dubte contundent, però de dubtosa eficàcia. De què serviran els diputats del PDCAT a Madrid si el seu full de ruta està limitat a exigir cada dia de l’any la independència sense més? Quan fins i tot Bildu flexibilitza la seva estratègia i s’acosta a ERC més enllà de la candidatura única per a les eleccions europees, la posició dura i de resistència del PDECAT no sembla que tingui recorregut, sobretot si no va acompanyada d’una gran contundència al carrer, cosa que avui per avui no sembla formar part del seus programes.
Cap dels grans temes que ens puguin preocupar es va fer present amb propostes. No tenien res a dir sobre el declivi econòmic que s’observa, la feblesa del sector industrial, l’eix mediterrani, la crisi educativa i el deteriorament de la sanitat pública, la irresponsable situació del sistema públic de pensions, l’atur cronificats per sobre dels dos dígits que es dobla en el cas dels joves, la manca d’habitatge econòmicament a l’abast, la creixent desigualtat, el poder de les grans empreses en sectors que ja clarament són oligopolístics, la inseguretat a l’espai mediterrani i un llarg etcètera de qüestions que ens afecten de forma creixent i que no troben cap mena de resposta. És clar que sempre ens podem consolar amb la gran iniciativa de Jaume Asens, d’En Comú que si arriben a governar “una de les primeres mesures serà crear el ministeri del feminisme”.
