Passen tantes coses tan ràpidament que molts ciutadans no tenen consciència del desori, del caos legislatiu i de la crisi institucional que se’n deriva.
Segurament el que li ve primer al cap al ciutadà, perquè ha consumit bastants minuts de televisió diaris, és l’escàndol de la llei del “sí és sí” que ha aconseguit l’efecte contrari del que diuen que pretenia, perquè ja s’han produït 58 rebaixes de condemna i prop d’una desena d’excarceracions; en altres termes, els delictes vinculats a violència sexual amb aquesta llei han fet que en determinats supòsits els inculpats rebessin penes més lleus. És exactament tot l’oposat del què ens havien venut.
Ara ho han volgut mig arreglar i un cop més abusen de la nostra credibilitat i provoquen un pitafi jurídic. Perque la solució que han aplicat és introduir en una esmena a l’exposició de motius el desig que no s’alterin les sancions penals que ja existeixen contra les persones condemnades. El problema rau en el fet que l’exposició de motius és simplement això, donar compta de les raons de per què es fa la llei i no té cap valor de norma, no obliga a res; està fora del cos de la llei.
Per què ho han fet així? Per què no han introduït una disposició final en el mateix sentit que ho han fet en l’exposició de motius? És literalment una bestiesa i a més el portaveu socialista, Patxi López, diu que és “un toc d’atenció als jutges per dir-los que no vagin per aquí…”. És una nova forma de legislar aquesta. Una gran innovació. La del toc d’atenció al poder judicial perquè dictin les sentències d’acord, no amb el que diuen les lleis, sinó, amb el que pensa qui governa.
No anem bé. Un altre cas espectacular és la supressió del delicte de sedició i la seva substitució per una nova figura de desordres públics agreujats. Aquest fet no ens aproxima a l’estàndard jurídic Europeu, més aviat ens allunya. Entre altres raons perquè els desordres públics poden ser la conseqüència o la condició prèvia per intentar la separació d’un territori d’un país, però no n’és la causa principal i és evident que a tota Europa la modificació de les fronteres internes d’un estat està rigorosament vetat per una via o per una altra.
Com a catalans podem estar d’acord que aquesta modificació facilita el diàleg, però alhora hem d’exigir que es faci ben feta. I això vol dir tramitar el canvi de Codi Penal com el que és, com un projecte de llei, seguint tota la tramitació completa, disposant dels informes pertinents externs i d’aquesta manera oferint a tots els ciutadans, llum i taquígraf.
L’arbitrarietat mai és bona i menys en l’àmbit de les lleis. I això els catalans hauríem de ser els primers interessats, perquè el que acostuma a passar és que les sortides en fals les acabem pagant multiplicades.
Sobre aquest text, a més, s’hi han efectuat esmenes llampec que modifiquen substancialment el Codi Penal pel que fa referència al tema de la malversació i introdueix noves figures i modifica les existents. La confusió resultant és notabilíssima i la fiscalia anticorrupció ja ha advertit que donarà peu a una cascada de revisions de condemna per delictes de corrupció perquè la diferència entre delictes amb ànim de lucre propi i aliè dona peu a moltes interpretacions i, a més, a una asimetria impresentable, perquè la reforma castiga menys el dany al patrimoni públic que al privat, i això es fa des de partits de l’esquerra estatista, que aixequen la veu cada vegada per exalçar el que és públic en contra del privat. Però ara perquè els hi interessa fan uns canvis que tenen aquestes conseqüències. El que hem dit, caos.
A més, i per mitjà també d’una esmena, tot aquest camí permet liquidar el tema en tres dies. El govern modifica no gens menys que la llei orgànica del Poder Judicial i la del Tribunal Constitucional. Uns textos jurídics que per la seva delicada naturalesa haurien de modificar-se seguint un procediment parlamentari complet i no per aquestes vies ultraràpides. I a més amb consens.
D’ençà que es va aprovar la Constitució tot el que afecta aquest àmbit sempre s’ha adoptat amb majories de les 3/5 parts. Ara el govern opta per emprendre un camí molt perillós de resoldre-ho per mitjà de la simple majoria. El canvi és radical. Hi ha una democràcia de majories que és la que acostumava a funcionar al Congrés excepte en casos especials, i que permet resoldre amb els temps de tramitació de la llei, qüestions concretes.
Però tot el referit al Poder Judicial i al Tribunal Constitucional, igual que la mateixa institució, es regia no per una democràcia de majoria sinó de consens i aquests històricament s’ha establert des del 1980 en disposar dels vots favorables de les 3/5 parts.
Això és el que liquida el govern Sánchez, i ho fa per la via de presentar esmenes a un text legislatiu que res té a veure amb aquesta qüestió. És gravíssim i per això cal definir la situació en la qual ens trobem com de crisi institucional sense pal·liatius.
La pregunta és cap a on ens porta aquesta carrera de Sánchez que no té altre fi que el d’assegurar el seu futur triomf electoral, però que deixa desmanegada la democràcia consensuada i, com a conseqüència, els nostres drets civils i polítics.
Loading ...
