Sí, cal que reflexionem perquè el camí que seguim és el de la davallada, per uns vicis ben nostres, que acaba tenint traducció política.

Un de molt greu, perquè sempre ha estat la gran temptació del catalanisme fatu, es el de cofoisme. L’altre, agreujat avui en dia per una doble component, és el seu oposat simètric: l’autoodi, propens entre les rengles dels que envesteixen des de la pròpia casa sobre el catalanisme, la catalanitat, i que avui es present en més escassa mesura i és residual (Ciutadans tenia molt d’això).

Però hi ha una segona versió actual, molt més perillosa  perquè és transversal, i participa en les forces independentistes: una bona part de l’actual cultura política d’Esquerra és la quinta essència de la CUP, i també abura en les rengles socialistes, i més encara en les dels comuns.

És l’autoodi Occidental, a les seves fonts i tradició cultural. Són els de la concepció “woke”, de la teoria crítica de la història, de la visió de la humanitat,  que beu, sovint sense saber-ho, d’autors  homosexuals, que han fet de l’experiència de la seva sexualitat un dogma polític, com Judith Butler  i abans  Michael Foucault. Aquests en destruir tot el nostre passat no tenen recursos per afrontar bé el present, l’aborden amb respostes destructives i ens cisallen el futur.

Si el gruix sobiranista no visques encegat per la seva incapacitat d’autocrítica i el dogma independentista, el problema que generen els de l’autodí, que no són una exclusiva catalana, seria menor.

Però mentre perviu aquell vici, som incapaços de refer els greus errors i cercar el camí de l’excel·lència, modesta o gran, que aquesta és un altre historia.  També perque ser independentista dona butlla, i s’assumeix els implícits i explícits d’autoodi de plantejaments d’ERC i especialment de la CUP, en nom de la independència.

Com en la pel·lícula dels Germans Marx a l’Oest, que van  utilitzant la fusta dels vagons per alimentar la màquina de manera que aconseguiren el seu propòsit d’atrapar els “dolents” a expenses de consumir  el tren, tot ell de fusta. Sota aquesta dinàmica, ja no hi haurà ni nació, ni pàtria, ni poble catala. Estranya independència la que així es procura.

Cambó, un dels cancel·lats pels de l’autodí  ja ho advertia:

Per més que es pogués renunciar a assenyalar tots els vicis de l’Administració Central, és un deure per a aquells que realment estimen Catalunya predicar als catalans, no només els seus drets sinó també els seus deures, i ensenyar-los que per a un poble que ha perdut la seva llibertat importa més merèixer-la abans de recuperar-la que no pas no haver-la merescut.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

El risc nostre no es la renúncia a la crítica sobre Espanya, en això excel·lim, sinó tenir present els nostres deures, començant per la Generalitat, i demostrar la nostra exigència també amb nosaltres mateixos.

Però l’exigència com a virtut  nacional ha desaparegut. Al contrari, els fracassos omplen el calaix i els èxits són il·lusions. I no passa res; tant contents.

El fracàs de la nostra política sanitària contra la Covid 19, per exemple, és total, terrible, difícil d’entendre, com ho és la gestió en l’àmbit econòmic, on tot consisteix a esperar que les empreses catalanes   l’encertin. O la natalitat, la productivitat, i tantes altres qüestions, algunes tan importants com la progressiva desaparició dels centres de decisió; i la nostra provincialització econòmica, tan evident en els sectors en els quals hem perdut la davantera i les grans empreses que han passat a mans foranies, grans constructores, cimenteres, el sector publicitari en ple, gran part del farmacèutic.

Sempre havíem maldat per disposar de bancs amb seu a Catalunya. Diu la Viquipèdia “Sempre hi ha hagut entitats bancàries a Catalunya, però és durant l’edat contemporània en què hi ha hagut el floriment més important”… caldria afegir fins el moment present, en el qual el món bancari català es redueix a la Caixa d’Enginyers i la Cooperativa de Guissona.

A principis del segle XX hi havia 15 bancs a Catalunya sobre un total de 27 a l’estat espanyol, després  la reducció ha estat contínua amb represes i caigudes. La liquidació de les Caixes d’Estalvi va ser un gran cop, que no hem valorat ni ens n’hem refet. Però fins fa poc encara teníem dues grans entitats, La Caixa, la més gran amb diferència, i el Banc de Sabadell. Els dos han marxat, i no sembla que pensin tornar.

Catalunya fa un grapat d’anys que no funciona prou bé, però hi han hagut intents seriosos de redreçament, el últim el de Pujol, sobretot el de la primera dècada, per la qual cosa atribuir-ho tot a l’independentisme és injust.

Possiblement en  una Catalunya capdavantera a l’Estat, no hagués florit aquesta opció com ha succeït. Ara, el que si és cert, és que les forces polítiques de la independència, pel seus desencerts i errors, contradiccions, renuncies, i especialment incapacitat de rectificar per cofoisme, i per la indigència dels seu lideratges, ens ha ensorrat més i més despresa.

Cal redreçar la situació, i no serà la primera vegada, però no serà fàcil, duu temps i un gran esforç i sobretot demana un vi nou, que encara no s’hagi fet servir al convit del poble, i si el vi és nou, els odres també cal que ho siguin.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú