La nova esquerra, entesa com el moviment polític socialista més o menys radical sorgit a Europa en resposta a la darrera crisi econòmica, es troba en crisi. L’últim episodi que demostra la seva tendència a la baixa a tot el Vell Continent, i segurament el més revelador, és la caiguda del govern anti-austeritat grec d’Alexis Tsipras.
Els resultats dels comicis parlamentaris del passat diumenge a Grècia no han estat una sorpresa i han confirmat la pèrdua del govern del seu partit, Syriza. Gràcies a la prima en escons que rep la força més votada, el candidat conservador de Nova Democràcia Kyriakos Mitsotakis podrà formar govern en solitari després de vèncer amb el 39,6% del vot.
El partit de Tsipras, que arribà al poder enmig de la terrible crisi financera i econòmica grega al 2015, es quedà en el 31,6%. Un resultat dolent però no catastròfic que s’espera que el mantingui com a líder de l’oposició.
La fi d’una onada política
El resultat electoral grec apunta a la fi de l’onada de la nova esquerra. Els partits que es poden incloure sota aquest paraigües, que van des de França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon fins a Podemos a Espanya, passant per Die Linke a Alemanya, acumulen resultats dolents.
A darreres les eleccions europees, les formacions de Mélenchon i Iglesias obtingueren uns resultats profundament decebedors pels seus líders, respectivament del 6,3% i del 10,1%. Quelcom de semblant passà a Alemanya i altres països europeus, fent-ne una tendència general. La davallada per a Podemos és particularment traumàtica, ja que fou precisament en les eleccions europees del 2014 quan el partit irrompí amb força, recollint quasi bé el 20% del vot.
Els partits com Podemos, Syriza o França Insubmisa guarden un seguit de característiques comunes molt importants: en primer lloc, tots aparegueren en la fase posterior a la greu crisi econòmica que comença al 2008. Es posicionaren, a més, com una resposta a les mesures d’austeritat dels governs europeus. Sovint atragueren el vot d’esquerres descontent amb els partits socialistes llavors al poder (casos de França, Espanya i Grècia).
Tots ells proposaven un seguit de mesures econòmiques i fiscals que es corresponen amb els postulats tradicionals de l’esquerra dura. A diferència però dels partits comunistes tradicionals, inclogueren com punts clau de les seves agendes elements ideològics post-moderns com la promoció del feminisme radical i del moviment LGBTQ+.
Del populisme d’esquerres al populisme de dretes?
Al començament, i fins l’auge del seu equivalent de dretes amb el Brexit i Trump al 2016, les forces de la nova esquerra s’havien catalogat de “populistes”. Actualment, l’etiqueta s’empra quasi exclusivament per a partits nacionalistes i proteccionistes. A les queixes fiscals i econòmiques que ja recollia la “nova esquerra”, la “nova dreta” hi afegeix la denuncia de la immigració massiva i la defensa de les identitats nacionals, i retira per tant el composant post-modern dels populismes d’esquerra.
La caiguda de Tsipras, juntament amb la pèrdua d’importància de Podemos i França Insubmisa, confirma la pèrdua de rellevància de la nova esquerra. Un moviment polític que ha estat incapaç, allí on ha governat, de complir les seves promeses electorals. La fi del govern de Syriza en és l’exemple més representatiu, tenint en compte que Iglesias el prengué com el principal referent a seguir.
Barcelona, darrera ciutat governada per la nova esquerra
A nivell municipal, la nova esquerra conserva les alcaldies d’algunes poblacions importants, com París o Barcelona. Si Anne Hidalgo és finalment derrotada al 2020 degut a la importància sociològica del vot de Macron a la capital francesa, Ada Colau podria quedar com la sola representant d’un anacronisme polític.
Quelcom de realment sorprenent tenint en compte que, de tots els representants de la nova esquerra, Colau és probablement la que menys ha complert el seu programa polític. Tot i que potser sigui precisament per això que segueix en el càrrec.
