Sort que ens governen els socialistes, ERC i els comuns, veient la quantitat de reunions, pactes solemnes, fotografies institucionals i declaracions amb posat greu que s’han anat acumulant els darrers temps. Mai no s’havia parlat tant del sensellarisme. Mai no s’havien fet tantes trobades per abordar-lo. I, tanmateix, mai no hi havia hagut tanta gent dormint al carrer.
Fa poc, els alcaldes de les principals ciutats catalanes, sobretot de l’àmbit metropolità, es van reunir per iniciativa de la síndica Esther Giménez-Salinas, amb la presència de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, i de la consellera de la Generalitat, Mònica Martínez Bravo. L’objectiu: impulsar un pacte de país per reduir el sensellarisme.
Naturalment, tothom hi estava d’acord. Ningú no va discrepar. Ningú no va dir que no calguessin més recursos ni més coordinació. Era una d’aquelles reunions on el consens és tan absolut que frega la unanimitat litúrgica.
Una reunió magna, d’aquelles que donen tranquil·litat institucional.
Hi eren representades ciutats com Barcelona, Mataró, Manresa, Gavà, Sant Adrià del Besòs, Rubí, el Prat de Llobregat, Sant Boi, Martorell, Vic, Ripollet o el Masnou, i també —encara que no sempre s’esmenti— municipis com l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Badalona, Terrassa o Sabadell. Una reunió magna, d’aquelles que donen tranquil·litat institucional. El país, un cop més, semblava en bones mans.
La paradoxa d’aquesta trobada és doble, i no pas menor.
D’una banda, fa més de dos anys que dorm als calaixos del Parlament una iniciativa legislativa popular impulsada per entitats tan poc sospitoses de frivolitat com Càritas o Sant Joan de Déu. Una proposta acceptada per tots els partits, sense cap discrepància rellevant, i que, tanmateix, va acabar exactament on acaben moltes coses importants: al calaix de les bones intencions eternes. Aquell calaix que s’obre molt poc i només per comprovar que tot continua igual.
El juny passat, el Corrent Social Cristià va tornar a posar el tema sobre la taula en una reunió amb el president Illa. Es va demanar explícitament que el grup socialista al Parlament, amb l’impuls del Govern, activés d’una vegada per totes la llei. Hi va haver paraules amables, gestos de comprensió, però no es va moure ni un sol paper. I així continuem.
Mentrestant, la realitat avança sense esperar cap reunió. Les persones que viuen al carrer s’han multiplicat. Segons l’últim recompte de la Fundació Arrels, a Barcelona ja són 1.982 persones, pràcticament 2.000. Només a Barcelona. És cert que la capital concentra més sensellarisme que altres ciutats catalanes, però el fenomen s’estén arreu de l’àrea metropolitana.
No hi ha cap racó de la ciutat on el problema hagi retrocedit.
L’evolució és especialment reveladora. A Sants-Montjuïc s’ha passat de 209 persones l’any 2023 a 489. A l’Eixample, de 302 a 389. A Sant Martí, de 198 a 335. I així, amb menor o major intensitat, a tots els districtes sense excepció. No hi ha cap racó de la ciutat on el problema hagi retrocedit. Cap.
Aquest és el veritable drama: una llei urgent que dorm, autoritats que convoquen reunions per tornar a plantejar el mateix, comissions d’experts que analitzen un fenomen àmpliament estudiat i del qual ja se sap què funciona. Perquè, en aquest àmbit, gairebé tot està inventat.
Altres ciutats europees ho han fet: recursos suficients, habitatge primer, acompanyament social estable i coordinació real. I, sobretot, escoltar les entitats que fa dècades que hi treballen i que coneixen el terreny millor que qualsevol despatx.
Però no. Els partits busquen protagonisme, les burocràcies fan la seva feina —que en aquest cas consisteix a complicar allò que és urgent— i el problema s’entortolliga. Mentrestant, la gent continua dormint al carrer.
I aquí apareix l’escàndol més difícil d’empassar.
Al mateix temps que creix el nombre de persones sense un lloc mínim on descansar amb dignitat, la majoria d’ajuntaments metropolitans, començant pel de Barcelona, tiren la casa per la finestra per celebrar Nadal. Il·luminacions espectaculars, actes solemnes, decoracions costoses. Només l’enllumenat de l’edifici de la plaça de Sant Jaume ha costat prop d’un quart de milió d’euros per uns quants dies. Literalment escandalós.
Tots plegats, amb més o menys intensitat, prefereixen il·luminar façanes que no pas resoldre vides trencades.
No és un cas aïllat. L’Hospitalet juga també a la il·luminació. I Badalona. I Mataró. I el Prat. I Cornellà. I Gavà. I Castelldefels. Punts suspensius. Tots plegats, amb més o menys intensitat, prefereixen il·luminar façanes que no pas resoldre vides trencades.
L’Evangeli parla dels sepulcres blanquejats: blancs per fora, corcats per dins. La metàfora és incòmoda, però exacta. La hipocresia institucional consisteix a proclamar que no hi ha prou recursos per garantir un sostre digne mentre es gasten quantitats ingents en decoració festiva. Nadal com a escenografia, pobresa com a paisatge inevitable.
Hem oblidat que la millor manera de celebrar Nadal és ajudar els qui més ho necessiten. En l’àmbit personal, cadascú pot fer poc, però la suma de petits gestos construeix muntanyes. Ara bé, qui realment té capacitat de resposta són els ajuntaments i, sobretot, la Generalitat. I el que fan, massa sovint, no és tant ajudar com reunir-se, crear comissions i ajornar decisions.
La llei que havia de ser urgent, fa dos anys que espera. I mentre espera, la ciutat s’omple de llums… i de persones dormint al carrer.
Barcelona ja té gairebé 2.000 persones dormint al carrer mentre la llei contra el sensellarisme dorm en un calaix. #Sensellarisme #Barcelona Share on X
Loading ...
