A tan sols dos dies de les eleccions generals britàniques, l’opinió prevalent entre els europeus és que el Brexit està avocant el Regne Unit a la divisió interna i el declivi econòmic i polític.
A pesar de la sensació de caos imperant i de les infructuoses, a vegades vergonyoses, votacions a Westminster per arribar a un acord de Brexit, el Regne Unit es podria trobar a les portes d’una nova era de prosperitat.
Les previsions de la decadència britànica es basen principalment en la tempesta política en que es troben inmersos executiu i parlament. S’obvien nombrosos factors estructurals que jugaran a favor del Regne Unit un cop aquest es separi de la Unió Europea. Quelcom de ben probable, tenint en compte els sondejos molt favorables al conservador i Brexiter Boris Johnson a tan sols algunes hores dels comicis.
La prosperitat pel Brexit és la tesi de Eoin Drea, investigador sènior del Centre d’Estudis Europeus Wilfried Martens del Trinity College de Dublin. Aquest expert irlandès (noti’s doncs el seu elevat grau de objectivitat) explica que, com molts compatriotes seus, així com reis i mandataris francesos, espanyols i alemanys han descobert al llarg de la història, els britànics tenen una elevadíssima capacitat d’adaptació i supervivència davant l’adversitat.
Una de les darreres mostres d’aquest dinamisme fou l’extraordinari boom econòmic que produïren les polítiques de Margaret Thatcher entre 1979 i 1990. Resumint-ho al mínim, si Londres és el principal centre financer del món i la primera ciutat econòmicament parlant d’Europa, és gràcies a Thatcher. A finals dels 70, el Regne Unit es trobava sumit en un profund declivi causat per la desindustrialització i la manca de perspectives.
Per què el Brexit hauria d’actuar com un fre i no com un estímul? Com Drea exposa, avui el Regne Unit és un país particularment innovador, flexible i desregulat (sobretot comparant-lo amb els seus veïns continentals). Amb aquestes condicions, té una important capacitat per a mantenir-se com una seu de negocis de primer ordre mundial, independentment de la seva relació amb la Unió Europea.
El Regne Unit té, malgrat els crítics del Brexit, la solidesa financera i la capacitat política i social per a reinventar-se, posicionant-se com una alternativa més atractiva que els països membres de la UE per a fer negocis.
D’altra banda, gràcies al seu feble nivell d’endeutament i el baix percentatge del PIB consagrat a la despesa pública, el Regne Unit té la capacitat de llançar un gran pla de inversions públiques per pal·liar els efectes negatius del Brexit a curt i mig termini. Quelcom que tant Johnson com el seu competidor directe, el laborista Jeremy Corbyn, han inclòs en el seu programa electoral.
Finalment, Brussel·les podria estar sobrevalorant la importància del mercat únic, que no és tant únic com la Comissió voldria, sinò un entramat de regulacions i esmenes dels Estats Membre per evitar determinats efectes.
La UE està convençuda que un Londres post-Brexit intentarà obtenir el estatus més semblant possible al d’un Estat Membre per beneficiar-se del mercat únic. Però i si al Regne Unit no li fes falta? La resposta del govern britànic davant la tendència a la regulació i complexitat de Brussel·les serà desregulació i simplicitat. De ben segur que trobarà qui compri el seu model en un món cada cop més interconnectat.
D’aliats no li faltaran, i a més el Regne Unit ja té assegurat el beneplàcit dels Estats Units i la proximitat dels països de la Commonwealth.
